dades biogràfiquesbibliografiatextos críticstextos propis sobre poesiaselecció de poemes
conversa amb carles hac morvideotextos recitatscatàleg de cafè central
resum castellàfrancèsanglèscontacte

Matèria d’ombres (1989-1992) 1ª edició: Col. Jardins de Samarcanda, núm 12. Cafè Central / Eumo: Barcelona, 1995

 

La nit avança com un corser desbocat que renilla pels sembrats de morella. Un miler de brases ardents ––guspires d’un foc invisible–– semblen fugir i s’escampen pel firmament com un estol de signes animats: cal•ligrafies que són imatges, que són sons, que són crits, que són palps. Que són espills.

Que són un no-res.

El traç osca la textura del paper, (a)taca la matèria, la penetra: el text.

En unglar la seva tensa superfície, cada imatge descriu la rasa d’un itinerari virtual ––un alfabet confegit amb els passos d’una dansa-ritu, potser mí(s)tica.

Un camí que mai més ningú no podrà resseguir.

L’arquer tensa un invisible arc i llença una sageta per tal d’amidar la distància entre Lascaux, a la Dordonya, i el Tassili n’Ajjer, al cor del Sàhara.

En el seu recorregut dibuixa el codi xifrat, aparentment impenetrable, de la llengua amb la qual són fets els somnis.

 

El laberint del cal•lígraf

I

Bateguen a les parets de la cambra els harmònics que la sonata destil•la. Una sonata amiga.

Les notes cerquen refugi, o eixida, i s’acaren amb el laberint sígnic que el cal•lígraf ha anat confegint amb el temps.

Del negre intens que en perfà els límits sorgeixen innombrables camins que s’entrecreuen, s’aparellen, es barregen, es confonen. Llapissades de blanc. Gruixudes, violents. Camins que —la majoria d’ells— no menen enlloc.

Només n’hi ha un que pot arribar al centre d’aquesta subtil tela d’aranya, teixida de signes o de somnis. És la sendera del coneixement.

Espiral, trena: figuració de l’infinit.

Què cela? Què —o de qui— defensa aquest tramat?

És tan sols una imatge, un miratge, que em du als indrets més amagats de mi mateix?

Llegeixo el laberint. Tracto d’interpretar-lo, de recórrer-lo.

I en aquest viatge, el rescric.

 

IX

Ressonen passos damunt l’empedrat dur, lluent, dels carrers, de la memòria, i bufa un levíssim mestral que remou les cortines del record.

T’espero.

Sí, t’espero a tu, paraula clavada, cal•lígraf, per escriure els noms del silenci.

 

XVI

El gest parla en baixa veu, fregant, amb les puntes dels dits, el silenci de les paraules. Una escriptura immaterial, que en desvela la bellesa oculta.

Marinada que ondeja bladars, cap al tard.

 

Dèdal

I

Dius el traç i dius la rasa.

Dius el gest, i el negre comença a escampar-se damunt la matèria en blanc: l’amara, s’hi confon, la transforma; s’hi fon.

Escriu la follia de la raó amb ombres, denses o suaus, que perfan els espais i els reordenen.

Descriu la breu il•lusió d’un somni que s’esvaeix, el lent batec de l’univers. El pols dels pols.

Dius el record i dius l’oblit.

 

VII

Ni el Nom ni el silenci no podràs dir-los.

Perquè, potser, ja no signifiquen res, trasmudats en cruïlla de senderes que no menen enlloc.

Camina pel fang, per entre els tolls i les rases, i mira d’arribar a les portes del temps.

Sabràs que l’u és doble: llum i ombra són (en) tu mateix.

 

X

La pluja cau lenta; percudeix tots els racons de la solitud, de biaix. En descriu l’àmbit: aquest paisatge interior fet d’ideal i de realitat, de record i d’oblit. De silencis.

Memòria, bell vaixell: ja hem navegat prou, plegats?

 

TORNAR