dades biogràfiquesbibliografiatextos críticstextos propis sobre poesiaselecció de poemes
conversa amb carles hac morvideotextos recitatscatàleg de cafè central
resum castellàfrancèsanglèscontacte

EN DESTRET: EL LLOC

“Cal dir-lo, el no-res?”

Així s’inicia el primer poema de la darrera secció d’aquest llibre, titulada, com tot el volum, “Destret”. Al seu costat convé potser recordar un dels tres versos de l’últim poema de In nuce, un anterior llibre d’Antoni Clapés, que deia: “Si tot és ben res”. Efectivament, el poeta, maldant sempre per dir, prenia consciència de la fragilitat i la migradesa del món que volia expressar amb aquella paraula que (gairebé) no era. I en un transcórrer paral•lel, a partir de la consciència del no ser de la paraula, el món se li desfeia a les mans, desapareixia en trobar-se amb la seva essència. Ara la pregunta s’ha transformat i és: “Cal dir-lo, el no res?”. I la mirada del poeta (com la del lector) plana per un paisatge fet només d’un ratlla prima d’horitzó a penes perceptible que separa dos tons de color opac i viu gairebé indiferenciats. Un paisatge pla, en veu baixa, com la poesia que el crea; o el paisatge del caminant de C. D. Friedrich: un mar de boira que en lloc de cegar la mirada permet de veure el real amb tots els tons i tots els secrets que guarda. I el poeta, que sap de la paüra d’aquesta visió (per certa), i la diu, ens la dóna amb la serenor i la placidesa que només s’obtenen per les vies del més endins en l’assumpció de l’estat de destret que defineix la persona i la poesia.

No és en va que el conjunt pren aquest títol, Destret. Perquè és des d’allí des d’on és escrit i allí va a parar el corrent serè que mena el llibre.

S’obre amb “Ryoanji”, on el jardí zen serveix d’espai a la reflexió des del cor del silenci (“el silenci del món, el silenci al món”); un no-dir que es projecta al no-fer, al “res-fer”, en un estranyament parell a l’estranyament de la llengua, i acaba en aquest “jardí del pur no-res”, d’”illes a la deriva”, d’essència només en els marges, on es refugia el poeta, i on s’hi troba la poesia; la llengua, el real, la vida.

Un viatge cap al destret que continua en un altre àmbit: “En la bellesa de l’atzar” és el grup de sis poemes que segueixen. La reflexió interioritzada del primer grup continua en un altre viatge, aquest a través d’unes visions del (mateix) paisatge en la “fronda del gran art” que dicten un ésser impossible en un present que només és possible en el no-res del no-dir, “a la platja on moren el riu i la platja mateixa”; un paisatge que “s’esborra en ser imaginat”, o dit, i que només permet “callar al món / sense perquè”.

Destretés un llibre surant entre la paraula que malda per dir-se i la veu del poeta que no pot callar (ni callar-la) en la consciència d’aquest no-dir. Una paraula i una veu del tot inserides en el present i definides per ell. Justament és aquest present, aquest “ara”, “present”, “avui”, que, en pertànyer al silenci, al no-dir, hi aboca també el poeta i la seva veu.

Destret és un llibre surant entre la paraula que malda per dir-se i la veu del poeta que no pot callar (ni callar-la) en la consciència d’aquest no-dir. Una paraula i una veu del tot inserides en el present i definides per ell. Justament és aquest present, aquest “ara”, “present”, “avui”, que, en pertànyer al silenci, al no-dir, hi aboca també el poeta i la seva veu.

Des de fa temps (i amb la seva col•laboració) la poesia d’Antoni Clapés s’etiqueta a partir de la seva pertinença a la “poesia del silenci”. Aquesta adscripció, però, a la vegada que la situa i pot facilitar una certa introducció a la seva lectura, pot també propiciar una mirada reduccionista i reduïda dels textos i de l’obra del poeta. Amb la seqüència que formen In nuce (2000), Llavors abandonaries Greifswald (2001) i Destret (2003), una lectura atenta i sense prejudicis mostra que aquí el silenci no és una postura (fàcil o difícil) en la qual el poeta s’ha instal•lat i des de la qual va desgranant poemes, ni és una qüestió circumscrita aïlladament a la literatura o la lingüística com un “tema a seguir”. En els tres llibres hi plana una actitud d’ascesi i un estatge d’essencialització, de depuració (de purificació caldria dir, si no fos que el terme pot induir a interpretacions molt esbiaixades). Un estatge, no un camí. No es tracta d’un procés ascendent, com en una elevació espiritual, sinó d’una actitud contínua i constant en la relació amb un mateix i l’entorn que suposa la literatura, la vida. I aquí cal introduir un altre terme que podria prestar-se a confusió: la mística; una mística sense déu (com totes les místiques veritables), al costat de la “Poètica apofàtica” que enuncia l’autor en la solapa-pròleg amb què obre el llibre i on es troben alguns dels punts essencials de la seva cartografia (que també anirà sembrant en tot el llibre). La mística, que només pot ser resolta en el balbuceig del llenguatge, en el silenci, en l’”entendre no entenent”, en el “llenguatge que només pot dir la necessitat de dir(-se)”, en la “llum de tenebra” (usant algunes de les formulacions de l’autor en aquesta solapa-pròleg).

Un dels punts d’aquesta solapa-pròleg fa: “Dur més enllà el límit dibuixat per la proposició 7”. És a dir, reprendre el discurs de Wittgenstein amb la certesa que justament d’allò que no es pot parlar és del que cal parlar, i és de l’únic que pot dir el llenguatge (entès el llenguatge justament com a impossibilitat de dir, eineen destret, indigència pura) per dir just l’essencial i saber que després de no haver pogut dir “res més no pot ser dit”, ja que “allò no dit és el dir: l’únic a dir”.

I axí és com Destret incorpora a l’obra d’Antoni Clapés una altra cima des de la qual el vianant que són poeta i lector contemplen de nou el mar de boira; mar i mirall, contemplació i construcció, dictat i lectura.

VÍCTOR SUNYOL

(aquest article va ser publicat a The Barcelona Review, núm. 36. Barcelona: 2003)

TORNAR