Sobre poesia i sobre la meva poesia
Sobre poesia i sobre la meva poesia
Fer, bastir: la tasca del poeta: “poèticament habita l’home” (F. Hölderlin)
Dir poesia per designar una activitat però no pas el material que resulta d’aquesta activitat.
La creació poètica prové del silenci interior del poeta —en concordància amb el gran silenci universal.
El poeta viu sempre instal•lat en el dubte i en la contradicció: per això (s’)interroga: no (es) respon. Crea, reacrea. Teixeix i desteixeix tot cercant un dir diferent, un nou llenguatge on poder habitar —on l’altre hi és present tothora, perquè el jo a qui adreça les seves qüestions inclou el tu i el plural.
El poeta perfà i projecta, forma i transforma paisatges interiors que expressen el batec de la vida, l’alè de l’univers: no pas el so allí on es produeix, sinó el seu ressò en una altra banda.
El poema tracta d’il•luminar aquells indrets on el pensament no arriba.
El pensament para la casa on ha d’habitar el poema.
Una escriptura oposada a tota narració, a tota discursivitat, a tot moralisme; alliberada de continguts pràctics. En la qual el fragment —breu, esquinçat, punyent— expressa un món interior desprès de tot tramat lògic, on hi discorre tan sols la intuïció alliberada. No exaltació, ans revelació.
El poeta és aquell que pren risc: el poema calla tota resposta.
Fondre’s. Confondre’s amb el poema. Ser u, ser plural. (¿Com no evocar el “performance avant-la-lettre” de Wu Daozi: desaparèixer embolcallat dins la boira del paisatge just acabat de pintar?)
Atrapar l’instant, fendir la memòria, extreure una part de l’harmonia del món, de la Natura.
Del buit del silenci —de la plenitud, doncs— en neix la creació: la paraula reinventada. Nous sentits per a un silenci que canvia de significació. El silenci interpel•la la paraula: la posa en entredit, l’acula en el(s) límit(s). El silenci conté totes les paraules.
Esmotxar poemes: vet aquí la tasca del poeta.
Escriure: un dir que teixeix poesia i destil•la tensió teorètica. Una invitació a viatjar tot canviant de rumb per descobrir zones noves —potser desconegudes— d’un mateix.
Crear, crear-se (en) el buit. En el límit del buit.
En el límit del coneixement: allí on habita la raó paròdica.
Meditar, dubtar, iniciar el viatge. Retornar d’aquest viatge inacabable, inacabat: tractar de veure el món amb ulls diferents, amb una altra mirada. Esdevenir un altre. Un que vol conèixer perquè dubta —no pas un que sap.
El poema: l’exili de l’escriptura.
(Després de tantes paraules, però, on és la Paraula?)