dades biogràfiquesbibliografiatextos críticstextos propis sobre poesiaselecció de poemes
conversa amb carles hac morvideotextos recitatscatàleg de cafè central
resum castellàfrancèsanglèscontacte

Repensar l’escriptura: escriure poesia avui

(aquest text va ser llegit a Lledia, en el curs de les Jornades sobre L’escriptura en l’era digital organitzades per KRTU)

La poesia de la contemporaneïtat —aquell fil invisible que podria agarbonar, per exemple, Juarroz, Serrallonga, Valente, Ungaretti o Bachmann— és, sobretot, un afer de llenguatge.
I també la dimensió darrera per a totes aquelles coses que no poden ser dites altrament.
Una activitat que tracta de sotjar l’espai d’allò indicible.
Una arriscada temptativa per accedir al territori de l’ignot, de l’opacitat, tot sabent que no es pot dir res —si és que hi ha res a dir— sobre les qüestions fonamentals que assetgen la vida humana.

Un transitar, en definitiva, per les esquerdes del llenguatge (o provocar aquestes esquerdes per mitjà de la seva fractura) per arribar a parlar (obscurament) de coses que no s’acaben d’entendre.

Hi ha una concepció de la poesia que podríem qualificar, en el límit, d’apofàtica, que poua el seu origen en la posada en qüestió del mateix sentit del llenguatge que s’atribueix a la modernitat i que manifesta l’exhauriment dels llenguatges de representació.

Hereva, al capdavall, de la crisi d’una civilització —l’occidental—, la de la “mort de Déu” i de la desvalorització de la moral, que Nietzsche va saber expressar amb extrema lucidesa, amb radical patetisme: «Tota creença, tot allò que hem tingut com a cert ha d’ésser considerat com a fals, ja que no existeix cap món cert.» En conseqüència ja no és possible un llenguatge positiu. I sense ell no hi ha referents per a l’analogia.
És el reconeixement que les estructures lingüístiques i mentals —vàlides fins a mitjan segle XIX— ja no serveixen per designar el món modern.

El territori intel•lectual perd la seva unitat i va esdevenint un territori fragmentat. Al seu torn, els horitzons científic i tecnològic semblen ampliar-se infinitament i comencen a obrir-se nous interrogants allí on hi havien certeses assumides, l’individu veu allunyar-se tot el seu entorn de seguretats i, en fi, s’obren profundes fractures i contradiccions en el teixit social.

La qüestió consisteix a saber si podem entendre el món —i entendre’ns a nosaltres mateixos— per mitjà del llenguatge. Mauthner, primer, advertirà que el coneixement del món a través del llenguatge està distorsionat, deformat; von Hofmannsthal, en la seva Carta a lord Chandos, construeix el grau zero de la poètica quan escriu «el llenguatge amb el qual em va ser donat, no solament escriure sinó pensar (…) és un llenguatge del qual no conec ni un sol mot, un llenguatge en el qual em parlen les coses mudes»; Wittgenstein, després, farà prevaldre la idea de silenci enfront la impossibilitat de fixar els límits del llenguatge (mirall que reflecteix el món però que ja no pot reflectir la seva pròpia reflexió); i Canetti escriurà que «el pensament arriba a la seva màxima dignitat amb el silenci: ja no es proposa res».
Tots ells mostren la paradoxa del llenguatge —també la del silenci—, que necessita del propi llenguatge per explicar-se. I per no dir absolutament res.

Com recompondre la unitat perduda del món? Com fer per tal que el llenguatge parli «d’allò de què no es pot parlar»? Com refundar el llenguatge? Què fer per entendre’ns?

L’abandonament tota pràctica d’escriptura proposada von Hofmannsthal, ¿no hauria de ser el camí a seguir pels escriptors, després de constatar la impossibilitat de recompondre les fractures del llenguatge? ¿Què ha impulsat els poetes a seguir escrivint, malgrat la dificultat (impossibilitat) de dir, malgrat la inutilitat del discurs?
En definitiva, com escriure, avui? I, sobretot, què escriure?

Potser un intent de resposta es trobi en una mescla d’actitud heroica (romàntica) i de desig de construcció d’una (nova) poètica el centre de la qual ja no sigui el text sinó el procés de transformació del propi text. Valéry va ensenyar-nos que «la poesia és una supervivència»; i els poetes, avui, només poden sentir-se seduïts pel “joc de fer literatura” —veritable cadàver del llenguatge.
L’única manera —i aquest esdevindrà un element clau en el discurs de l’art i la literatura del nostre temps— és alliberar el llenguatge de l’esclavatge de la representació. Escriure esdevindrà la cerca d’un llenguatge nou, allunyat de tota mímesi: només des del fragment, des de la intertextualitat i des de l’abstracció —pures metàfores d’un món desvertebrat— es poden recompondre els fils del discurs trencat. «Com més complex és el món, més abstracte esdevé l’art. » (Klee)

«D’allò de què no es pot parlar» és, justament, del que cal parlar.

Potser el fet d’acceptar plenament la impossibilitat que el llenguatge (ens) serveixi per dir i l’adopció d’una postura possibilista siguin el teló de fons del paisatge literari d’aquest inici de segle. Un paisatge convulsionat per l’impacte colossal de les avantguardes —primeres respostes, contundents, a les també contundents qüestions plantejades— i pel desconcert del “tot val” postmodern.

Perquè del que es tracta és de construir la pròpia utopia del llenguatge (poètic).

Les poètiques del silenci, les poètiques del buit, les poètiques de l’impossible; la cerca d’un llenguatge extrem —com el sensellengua, reclòs en la seva mudesa— , l’ús sistemàtic de mots amb un altre ordre de significació, la metapoesia, la subversió de la lògica amb atributs que no tenen res a veure amb el subjecte… són algunes de les pràctiques poètiques que, potser, afronten els interrogants oberts.

Sabent, però, que les formes d’experimentació artística —i, doncs, poètica— que transgredeixen el marc simbòlic “habitual” —aquell que no trenca la unitat del discurs de representació del món— es veuen aculades a la marginalitat on tothom (poder cultural i públic) espera el seu fracàs.

ANTONI CLAPÉS, Lleida, 25 de maig de 2005

TORNAR