Sobre La llum i el no-res: Ramón Andrés
ATURAR-SE EN L’INAUDIBLE SO DEL SILENCI
Si el moviment, el ser, però també l’estar, és «pur trànsit entre silenci i silenci», i acceptem que hi ha un silenci que habita en l’arrel mateixa de «la densitat del buit», no és difícil de comprendre que ens trobem davant d’un llibre que reclama alguna cosa que l’ésser humà ha perdut, o bé ha desatès, en la seva més profunda significació: l’escolta. Escoltar per comprendre i saber enllaçar-nos amb el món. Amb el propòsit de fer audibles el to de la consciència i tot allò que l’envolta, Antoni Clapés ha fet servir una tècnica –o, potser, seria millor dir una estratègia– de buidat del llenguatge, de tornar a pouar les arrels de l’escriptura per oferir al lector no tant allò substancial quant a la forma, sinó una manera millor d’encausar les paraules per tal que aquestes s’adrecin a la plena intuïció i eixamplin els dominis en els quals la raó forma part ja del no saber.
Ell mateix parla de «la il•legibilitat del món», i de «pàgines d’un llibre circular». No hi ha linealitat, discurs vers un fi, aparentment. Dit així, podria pensar-se que estem en el solc d’un misticisme que ja fa molts segles, en el si del pensament tardo-medieval europeu, va qüestionar radicalment la proposta escolàstica, l’aliança entre fe i raó, entre teologia i filosofia. D’aquella pugna n’ha quedat l’allunyament dels déus i dels homes: ambdós són ja mites perquè, com diu la formulació bergsoniana, quan ens apartem, el nostre esperit «els veu junts». En aquest allunyar-se, que permet una visió en perspectiva, es troba Antoni Clapés. Així, per generació, per cultura, és a dir, per herència, La llum i el no-res és una obra profunda i assenyaladament contemporània, que recull aquesta oscil•lació entre la «no raó» i la dialèctica, i que malgrat això –i no és una ironia– ha estat escrita per algú que ha sabut escoltar, acceptar que l’escolta és un mode de revelació dels fets, una via més subtil que comunica amb allò que la visualització no permet.
¿Per què deia Nietzsche que l’oïda és l’òrgan de la por? Perquè l’audició baixa envers allò que desconeixem de nosaltres mateixos, a aquest ser no res que no pot deixar de ser, que no pot desaparèixer perquè és «no-res». En gairebé tots els poemes del llibre es produeix una mena de descens òrfic, la reverberació d’una música –d’un eco?– que s’apaga a mesura que tot va quedant aturat, reposat a dins. En aquest sentit comentava, al principi d’aquestes paraules, que la de Clapés és una obra que demana silenci i que «reclama escoltar», que necessita espai però no lloc: requereix estar atent al so que arriba ressonant des de l’origen.
Crec que ningú no se sorprendria si s’hi assenyalessin paral•lelismes i relacions amb la poesia –no tant en un sentit formal com en allò més vinculat a l’ideari– d’autors com Paul Celan, o del seu equivalent més religiós i menor, José Ángel Valente. I, malgrat tot, sento, particularment, que seria un error, o almenys una interpretació incerta, assenyalar una adscripció a la poesia d’aquests autors. Perquè La llum i el no-res, sent trascendent, no espera que alguna cosa s’esdevingui, no espera un esdeveniment d’allò superior: no hi ha la nostàlgia de la promesa, no és celest, no compta amb aquesta idea utopista, tan arrelada fins a mitjan segle xx, que el present és precarietat i que només el futur serà portador dels fruits; no creu que estiguem mancats de la consolidació d’alguna cosa, no pateix aquella melangia, tan pròpia de la cultura europea, que enyora, no pas el passat, sinó allò que mai no arriba. En aquest aspecte, el seu pensament és molt menys judeo-cristià: el món val per allò que és, i la seva contradicció i fugacitat són les úniques parets mestres damunt les quals està basada la història que ens fa, una història que vol ser una moral i que, malgrat tot, resulta finalment una desesperada cerca de sentit.
Aquí, en aquest punt, és on Antoni Clapés apareix com alumne d’un món sense miratges –l’alumne que escolta el vell «món-mestre»–, com un no cercador de sentit sinó d’alguna cosa anterior al sentit, una cosa que no necessita línia, que no prefigura; i això es produeix no tan sols en aquest llibre sinó també en l’anterior Miro de veure-hi (2007), en el qual reformula o crea un clima nou, o si més no almenys diferent, una natural equivalència entre l’enigmàtic i l’evident, una realitat no carregada de raons sinó de causes, una trascendència que, en molts moments dels seus poemes, no cerca ser camí envers cap senda, espiritual o física. Per això no assenyala cap direcció, i això fa lliure, també, el lector. Parlar en termes com aquests: «El mur – opac espill / només pot reflectir un dir ja dit que es diu a si mateix en aquest dir»; referir-se a «l’afàsia de Déu», escriure «llum pensada – llum pensant», sentir la «Presència i absència d’haver estat» condueix a un estadi en el qual per fortuna no és necessària l’explicació –«Oh Silesius!»– sinó que deixa marge a allò que no és precís ser dit. En el no dir, en l’insinuar, en els finals de vegades abruptes, de vegades calmats dels poemes de La llum i el no-res rau la ressonància d’allò que invita a pensar les formes que adquireix l’interior humà.
Però tot té la seva contrapartida, el seu opòsit, i és allò que empeny Antoni Clapés a ser un poeta atent al pols, a la melodia de l’ara, això és, a la incertesa: al costat de l’home sense iugum que parla de «la plenitud del no-res», de «la bellesa inesperada d’un volva de pols / suspesa / en una retxa de llum», hi ha algú malgrat tot inquiet, incòmode, algú que percep «llum malalta» i observa que «la tenebra cau de sobte»; el mateix que parla del «fatigat dolor de tan haver de ser». Vet aquí el taló d’Aquil•les d’Occident: «haver de ser». No és la mort allò que condemna, sinó aquest haver de ser, aquest haver d’aconseguir un escorç d’identitat, pensar que hem d’edificar, començar de nou per aixecar murs a tot allò que un ha estat. Per aquesta i altres raons, La llum i el no-res, reduït a un sol instant, demana enquadrar l’existència, «aturar-se en l’inaudible so del silenci». És aquesta la gramàtica –la del silenci, la llengua mare– que millor permet dir la no necessitat, la no construcció, i també la que facilita, en tant que poesia, ser afrontada literàriament, atès que en literatura la contradicció i el dolor es fan més suportables.
Ramón Andrés
(traducció de Dolors Udina)
(Aquest text va ser llegit per Ramón Andrés en la presentació del llibre a la llibreria Laie, el 22 d’octubre de 2009)