dades biogràfiquesbibliografiatextos críticstextos propis sobre poesiaselecció de poemes
conversa amb carles hac morvideotextos recitatscatàleg de cafè central
resum castellàfrancèsanglèscontacte

Notes sobre experiències límits

 

Els aspectes més rellevants de la nostra cultura crec que s’han donat en la confluència de dues experiències límits –en el límit–: la mística i la poètica.

El místic té una experiència (adquireix un coneixement sense mediació) amb plena consciència que li és impossible traduir adequadament allò que ha viscut més enllà de la raó i dels sentits. D’una manera anàloga, el poeta sacseja la llengua –la treu de polleguera (Deleuze)– a partir d’un estat d’exaltació (inspiració?) provocat per una experiència forta viscuda.

Per bé que hi ha una manifestació de la mística que s’expressa a través de la poesia o en altres formes artístiques, com la pintura (Rothko), l’arquitectura (Taut), o la dansa (els dervitxos giròfags), o bé que volgudament no s’expressa (el silenci com a llenguatge). De manera semblant en la poesia. Ambdues experiències –poesia i mística– són una experiència interpretada: per tant, un  afer lingüístic (o translingüístiques).

I no es tracta pas de parlar de dues vessants –segons la coneguda afirmació de Dámaso Alonso– per analitzar el fenomen poètic del místic, sinó que només s’entén des d’una única vessant: ampla, àmplia.

El místic (el poeta) intenta dir alguna cosa a propòsit d’esdeveniments per a l’expressió dels quals el llenguatge no està fet. Però alhora, i en voler superar l’afàsia (recurs immediat), vol expressar-se amb un nou dir, amb un dir altre.

El místic és conscient que li és impossible traduir adequadament allò que li ha esdevingut més enllà de la raó i dels sentits. En l’instant de la il·luminació es produeix la comprensió de tantes coses simultàniament.

San Juan parlarà de “dislate” (disbarat), Maria Zambrano del “sentir iluminante” per dir experiències que se situen més enllà. El llenguatge és de naturalesa borrós i no pot viure desenganxat del lloc i del temps. Les paraules són vives i, per tant, canvien de contingut sense parar, adaptant-se a les circumstàncies en què són dites. Una de les quimeres dels homes ha estat el voler assolir coneixements exactes i globals per comprendre el conjunt d’allò que existeix i que reprodueixin la realitat en una forma lingüística.

Hi ha mística perquè, alhora, hi ha límits i desig d’anar més enllà de les fronteres que, sempre i arreu, encerclen l’ésser humà. El fenomen místic el comprenem dins d’una cultura –dins d’una

El llenguatge místic brolla menys a partir de nous mots que de les transformacions operades a l’interior dels mots presos del llenguatge normal. La mística esdevé una expressió literària de superació dels límits que s’encamina vers el silenci (en el límit), ja que no li caldrien paraules perquè hauria superat tots els condicionaments: fora de la totalitat, un exacte present, el tot i el no-res, alhora. Pur coneixement sense mediacions.

El místic posa el llenguatge en tensió, n’altera la seva lògica interna. Per entrar en la contemplació (“entréme donde no supe”) cal haver optat per una radical sortida dels propis límits de si mateix (“salir sin ser notada / estando mi casa fatigada”).

No hi ha mística al marge, al defora, per damunt del llenguatge.

El místic sap que qualsevol discurs sobre la seva experiència és soroll sense contingut, que la trivialitza. El xoc que produeix la llum, sempre instantània i que aclareix el sentit ,no es pot explicar.

Tot sistema del món és una manera de descriure’l, de dir-lo, de parlar-ne, en la lògica gramatical d’un discurs. I la mística cristiana va oferir formes de representació més subtils que la que hi ha entre un símbol lingüístico-conceptual i la seva experiència o significat. El llenguatge simbòlic va néixer per parlar d’allò inexpressable –Déu.

Borges (a El Aleph) expressa una metàfora de l’experiència infinita i de l’encontre amb el tot.

La poesia opera sobre l’immens camp de la realitat experimentada però no coneguda. El poeta escriu en l’”estat d’escriptura” (la “suspensió de vida i de mort”) del qual parlava Flaubert : l’estat d’espera i d’escolta (Teresa de Jesús i Franz Kafka).

 

Notes a un curs sobre Poesia i mística. Barcelona, febrer-2012

 

TORNAR