Sobre Llavors abandonaries Greifswald. Carles Hac Mor
ACCÉS AL REREMÓN CLAPESIÀ
‘
El llibre Llavors abandonaries Greifswald, d’Antoni Clapés, que ha publicat l’editorial Emboscall, s’obre amb un poema que ens demana -anava a dir que ens obliga- a una suspensió de tot, a un restar immòbils per poder veure, amb la imaginació que provoca la lectura, la rosada que cau i la molsa que envaeix una grava blanca. Aquesta invasió, diu el poema, n’és l’única acció i l’únic so; i també ens indica que aquesta acció i aquest so són una música.
El poema, doncs, com a partitura que hem d’interpretar íntimament i imaginativament, amb calma, en silenci, mirant el poema, que, un cop llegit, podem rellegir i remirar-lo tot sencer: ho permet la disposició tipogràfica dels seus cinc versos. I tot seguit, si ens abstraiem, la música continua dins nostre sense haver de mirar el poema. Ja ens el sabem, ja ens hem format la imatge i l’acció que ens proposa, i el podem viure, el poema, que esdevé com una postal sonora precisament per visual.
Girem uns quants fulls, i ens és demanda encara més serenor. Ara és negra nit, sense lluna, i, això no obstant, a l’empedrat hi brilla la lluna. Com en un gravat o una pintura surrealitzant. Tornem uns quants fulls enrere i, de matinada, hi ha una claror tèbia, una llum fugada. I res no es mou. I ni tan sols hi ha l’alè escruixidor de la por. O sigui, aquest alè no hi és, al paisatge suggerit, tot i que, un cop esmentat l’alè al poema, on, per tant, sí que hi és, aquest alè indirectament acaba formant part del paisatge. Es tracta d’una peça literària que podria ser la descripció d’un dibuix expressionista, dit sigui per fer un paral•lelisme amb la postal i el gravat o pintura de més amunt; o, si voleu, simplement hi és ressenyada la impressió que fa un paisatge determinat.
A la pàgina següent hi ha una flor a la vora d’un camí. El poeta, aquí, se situa, i situa el lector, com a protagonista absolut: la flor és el reflex de la mirada del poeta i de la nostra, i, la flor, només existeix quan la mirem. És a dir, l’artifici literari -solipsista en aquest cas- fa dels ulls del poeta, i dels nostres, el centre del món i del temps, el qual, al final del poema, s’acaba. Som nosaltres qui hem donat vida a la flor, en llegir el poema.
Aquesta flor, segons la convenció del poema, tot just existeix mentre llegim el poema, per bé que persisteix en el record de la lectura, de la mateixa manera que, quan, al marge del poema, deixem de mirar una flor, aquesta continua existint: l’estratagema del poeta -l’art sempre és artifici, sempre comporta trampes- recorda la d’una il.lustració d’un paratge de llibre romàntic.
Els quatre poemes que hem comentat -triats si fa no fa a l’atzar- ens donen el to per entrar en tots els altres del llibre. Alguns són en prosa. N’hi ha un d’aquests que podria ben bé ser el guió per a un vídeopoema mut, amb subtítols, que al poema van entre parèntesi: (Només ara, només ara); (Retornaven pluges i mots); (Un acabar-se de gest oblidat); etcètera.
Vet aquí la sinopsi, del poema i del videopoema: unes abelles surten d’un orifici tapat per un bri de falguera, un home puja una escala i s’atura al replà per deixar passar una dona que baixa carregada amb un farcell a cada mà; en un carreró veí, algú encén un cigarret; després, els llavis de la dona, i una abella que s’atura a la falguera, i la burilla que és esclafada contra un mur negre; a la dona li cau un dels farcells; no el recull ningú. I els parèntesis o subtítols hi fan de contrapunts inconcrets que subratllen l’ambigüitat de l’acció, estranyament quotidiana. Tant de bo algú passés a vídeo el poema.
I anem girant fulls per endinsar-nos en el territori del qual n’hem fet cinc cèntims, i sense adjectius emfasitzadors, que haurien estat sobrers.
CARLES HAC MOR
(article publicat a l’Avui, 5 de març de 2002)