dades biogràfiquesbibliografiatextos críticstextos propis sobre poesiaselecció de poemes
conversa amb carles hac morvideotextos recitatscatàleg de cafè central
resum castellàfrancèsanglèscontacte

Resum poètic 1996 (Jocs Florals de Barcelona de 1997)

(Aquest text va ser llegit al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona durant la cerimònia de lliurament de premis dels Jocs Florals de 1997. Com és costum, cada any l’Ajuntament demana a alguna persona vinculada al món de la poesia que faci un balanç del que ha estat la collita de l’any anterior. Sembla que aquest text va incomodar algú –començant per l’alcalde Maragall–.Un sospitós oblit administratiu va fer que el text no s’edités mai com a opuscle per ser lliurat al públic en l’edició següent dels Jocs Florals. Ara el lector té ocasió de llegir-lo i opinar.)

Excel•lentíssim senyor Alcalde, Il•lustríssimes senyores Regidores i senyors Regidors. Senyores i senyors,

A parer meu i pel que fa a la poesia escrita en llengua catalana, l’any 1996 ha estat, fent-ne una valoració global, un any molt gris: segurament d’un gris més intens encara que no pas els anys precedents, car han continuat accentuant-se alguns dels aspectes que incideixen de forma més negativa en el normal desenvolupament del fet poètic: la davallada —qualitativa i quantitativa— de les edicions regulars, l’evident pèrdua de lectors i, sobretot, el foragitament de la poesia de l’àmbit públic.

En definitiva, un retrocés col•lectiu del territori de la imaginació i del desig, que és el propi de la poesia.

Cal dir abans que res que, malauradament, no existeixen xifres oficials específiques sobre l’edició de llibres de poesia en llengua catalana, ni sobre els corresponents tiratges ni sobre la distribució i venda que se’n pugui fer. I, és clar, molt menys encara sobre els índexs de lectura. Tampoc no existeixen llistes exhaustives i fiables de les novetats que, dia rere dia, van publicant-se. Aquesta manca de dades objectives fa molt difícil d’establir una aproximació rigorosa, i remet la investigació sobre tot un any poètic a la pura intuïció i a la memòria personal.

El fenomen de la regressió de la poesia em sembla que s’aparella amb el de la pèrdua d’influència de tota aquella literatura que no segueix camins ben fressats: així, les pràctiques literàries que mantenen l’heterodòxia del compromís amb el text, simplement, van deixant d’existir —almenys des d’un punt de vista oficial. O bé resten com enlluernades rere l’excés dels focus amb què alguns tracten d’il•luminar-les —per il•luminar-se.

Hi ha uns trets de tipus general en els quals es pot basar l’afirmació —afirmació que algú podria titllar de negativista— de que les coses en el domini de la poesia van malament. Sobretot perquè el llibre va deixant de ser aquell bé cultural que transporta i sembra coneixements i sensibilitats arreu on va, per esdevenir, cada cop més, un producte industrial, subjecte a les implacables lleis dels intercanvis i del mercat: pura especulació, tant des de la banda de l’autor com de la de l’editor, on el necessari i inexistent debat consisteix més en estratègies que en escriptures. Els recursos es despenen a tenir presència en els medis i no pas en l’escriptura d’una obra rigorosa.

La producció i edició de llibres de poesia en llengua catalana durant 1996 s’ha desenvolupat en un escenari caracteritzat per diversos factors, que passo a enumerar:

• Una política molt difusa, opaca, sense vocació de futur, de les “grans” cases editores, les quals mostren evidents símptomes de fatiga o d’exhauriment. S’han anul•lat o ralentit col•leccions que havien tingut un prestigi i un paper important en el passat, i la línia editorial que ara presenten es redueix a l’edició (i reedició) d’autors coneguts, que es repeteixen a si mateixos, i el valor objectiu dels quals sol residir fora del fet poètic. Són el que en podríem dir “poetes mediàtics”.

• L’augment constant d’una, ara ja, incomptable llista de premis —basats, la majoria d’ells, en la certesa de la publicació del llibre. Són edicions que asseguren rendibilitat econòmica a l’editor, però que, de fet, només acreixen l’actual inflació de títols i de noms que no mena enlloc, com no sigui a perpetuar una poètica que esdevé pura maniera d’ella mateixa, que satura l’àmbit de lectura i devalua, alhora, el valor objectiu d’aquells altres premis que haurien d’estar cridats a marcar la pauta a l’hora de descobrir noves i renovadores veus.

• L’absència d’estudis i de debats solvents sobre la poesia —i molt especialment, sobre la poesia i els autors que la fan avui—. No existeixen revistes específiques de poesia (si descomptem la molt veterana “Reduccions”) i, en general, els mitjans de comunicació no presten atenció a allò que no sigui un valor mediàtic a explotar.

• La davallada de les edicions de traducció poètica —sobretot, de poesia contemporània. Un cop més cal constatar que el nivell de les traduccions es redueix, en el millor dels casos, a autors de començament de segle que vinguin precedits per la seguretat d’un prestigi internacional. No es tradueixen poetes novells ni autors procedents d’àmbits culturals diferents al nostre.

• La política de subvencions a la creació i a l’edició, lluny d’estimular-ne la qualitat, s’ha mostrat absolutament ineficaç, ha exercit una influència negativa i ha tendit a perpetuar un model d’edició absolutament viciat.

• La proliferació de les dites “edicions d’autor” (que en el món anglo-saxó s’anomenen “vanity press”). Unes edicions que perpetuen fins a l’infinit un absurd refugi per a ànimes solitàries que produeixen melangioses i endogàmiques compilacions poètiques. (Amb perversa ironia, Umberto Eco va descriure aquest fenomen en els capítols 38 i 39 de “El pèndol de Foucault”, sota el nom d’APD —Autors que Paguen la Despesa.)

• Una poesia, en definitiva, amb un model poètic exhaust, orfe de mestratge i que es dedica a malviure reclosa en cercles cada cop més minoritaris, ínfims. Sense cap mena d’incidència social.

Paral•lelament, però, també constatem

• La continuïtat del fenomen de les edicions alternatives —també dites independents—, que, en general, tracten de re-situar espais poètics de risc en obrir nous canals de difusió. Es tracta de projectes editorials modestos quant a recursos, ambiciosos quant a propòsits, i que resten al marge del mercat; que pretenen retornar al llibre la seva dignitat original. Resten al marge per voluntat pròpia, però. Com una actitud triada, plenament assumida, i no pas perquè aquesta marginació l’hagi escollida algú altre. Són els qui creuen que “el marge és el centre del camí”.
Cal dir, també, que les edicions independents no vehiculen, per sí mateixes, ni una literatura diferent ni fan emergir, necessàriament, genis ocults. Però, ben segur, són el banc de proves que els editors convencionals no volen assumir.

• Finalment, cal constatar el fet que Barcelona ha anat perdent —potser de forma irreversible— la capitalitat editorial de l’edició de poesia en llengua catalana. Aquest pes ha anat desplaçant-se cap a la perifèria: València (malgrat la barbàrie d’una política que, tot prenent per excusa el cisme lingüístic, pretén, curt i ras, anorrear la llengua pròpia), la ciutat de Mallorca, Lleida, Vic i Girona mantenen col•leccions regulars i prestigioses de poesia.

1996 ha vist publicat, pel cap baix, més d’un centenar de llibres de poemes la majoria dels quals em semblen perfectament prescindibles. Amb tot, no podria deixar de destacar i de recomanar la creativa aportació dels següents:

“L’oblit”, de Jaume Pérez Montaner (a Edicions 62), “Camí de tornada”, d’Isidre Martínez Marzo (a Bromera), “Reversions”, de Víctor Sunyol (a Côclea), “Curriculum vitæ”, de Teresa Pascual (a Cafè Central), “A desclòs”, d’Arnau Pons (a Negranit), “Mascarada”, de Pere Gimferrer (a Empúries) i “El sol i la mort” de Miquel de Palol (a Proa). Sense oblidar, pel seu significat recuperador, el “Mural de País Valencià”, de Vicent Andrés Estellés (a Edicions 3 i 4), i l’“Obra poètica”, de Manuel de Pedrolo (a Pagès editors).

Pel que fa a traduccions, destacaria “El dolor de l’home i de les coses”, de Costas Cariotakis, traduït per Jesús Cabezas, i “Del moviment i de la immobilitat de Douve”, de Yves Bonnefoy, traduït per Eduard J. Verger, ambdós a les Edicions Alfons el Magnànim.

I el número extraordinari —en el doble sentit del mot— de “Reduccions” dedicat a Paul Celan, que revisita les versions, avui introbables, que en féu Antoni Pous.

I, encara, els assaigs de Dominik Keown “Sobre la poesia catalana contemporània” (a 3 i 4): una relectura, tanmateix ben suggestiva i fresca, feta des de fora.

Així, doncs, el diagnòstic, dit amb tota naturalitat i sense cap mena de temptació apocalíptica, consistiria a afirmar que el malalt està greu: potser irreversiblement greu, encara que amb símptomes evidents —però aïllats— de voler sobreviure: tal vegada de renéixer.

Hölderlin ja es preguntava fa prop de dos-cents anys “per a què lírics en temps de misèria”. Des d’aleshores, ni ha millorat la situació de la lírica ni la dels temps. Més aviat al contrari, les misèries semblen haver-se multiplicat arreu.

I, malgrat tot, segueixen essent veritable legió aquells qui continuen apropant-se a la creació poètica. Fins i tot, sembla existir una acord —tàcit, mai no explicitat— que afavoreix la idea que la poesia hauria de sobreviure sigui com sigui, encara que ho faci submergida en la general indiferència; que no acabi de desaparèixer, en fi, a causa d’un sentimentalisme bastant absurd, una mena de “mala consciència” derivada de l’inexplicable manteniment d’aquest hal•lus de prestigi que se suposa que posseeix.

Per què? Potser perquè el poeta, que sempre escriu en aquella llengua minoritària que és la Poesia mateixa, s’inscriu inexorablement en la condició d’“exiliat en terra” que Baudelaire va descriure amb ferocitat a “Les flors del mal”.

Potser perquè la poesia ha anat esdevenint, cada cop més, ja no solament un gènere per a “happy few”, sinó un gènere de i per a especialistes.

O potser perquè la poesia ha esdevingut, curt i ras, un art de l’oficial: domesticat, elegant, petitburgès, que es fa públic en edicions caritatives dins l’implacable, despietat mercat editorial. Més enllà (o més enquí) dels interessos dels grups de pressió, tot contribueix a configurar un país de Lil•liput on es fa realitat sentirla il•lusió de ser poeta: la facilitat per publicar un llibre de poemes —no dic pas un bon llibre de poemes—, unida a la inexistència d’una crítica rigorosa que guiï i que exerceixi de filtre, ha provocat el cansament del públic i ha contribuït a allunyar-lo de la poesia, fart de tant dir buit, de tant llibre inútil, de tanta repetició de models exhausts.

En realitat, la poesia es troba fora de la labor d’utilitat amb què es mesuren les coses en el nostre context cultural i polític.

“No hi ha crisi de la poesia. Tan sols un immens i continuat complot social per tal d’evitar que la vegem”, ha escrit Pierre Sollers.
Car la progressiva eliminació de la poesia significa, per extensió, l’anorreament de la renovació del llenguatge, de la reflexió, del pensament crític. En definitiva, de tota possibilitat de retrobament d’un amb un mateix. (No és per casualitat que la crisi de la poesia s’aparella amb la crisi de l’assaig.)

Aquest és el veritable fons de la qüestió.

La poesia de la modernitat va assentar les bases de la seva pràctica en la voluntat transgressora que ella mateixa suposava. De Mallarmé a Foix, l’expressió de l’autorreferencialitat de la poesia ha significat un treball de catarsi i de refundació que, per dir-ho amb paraules de Bachelard, “posi el llenguatge en estat d’emergència”. Per això segueix essent necessària la poesia: per crear nou llenguatge, per tornar a encunyar aquella “moneda gastada” de què parlava Nietzsche. Segueix essent necessària per fer reviure l’emoció de descobrir i dotar de nous sentits a les paraules, per provocar la necessària renovació d’un llenguatge que el discurs polític i mediàtic ha allisat, unificant-lo, absolutament, a la baixa.

Perquè segueix essent necessària una escriptura que se situï en el rasant entre el pensament i la poesia, que constitueixi una via d’accés al coneixement —car hi ha zones d’aquest on la raó no hi pot penetrar i, a la vegada, el discurs poètic ha de nodrir-se de continguts essencials. Tal com volia Maria Zambrano, cal aconseguir aquell horitzó, potser utòpic, “que ha de ser la sortida a un món nou de vida i de coneixement”.

Perquè segueix essent necessària —per ventura, com mai abans— una poesia combativa, renovadora (per renovada), rigorosa, intel•ligent, compromesa (també compromesa amb ella mateixa), provocadora d’estats d’exaltació al lector, que s’alliberi de tradicions que res no aporten i que tracti de continuar el combat obert per les avantguardes —avui, ja— clàssiques. Una poesia amb veu pròpia, allunyada de motlles i de modes, i amb un to nou per tal d’expressar dissidència i heterodòxia.

Una poesia, en fi, que faci esclatar en cada lector tota la seva energia, la seva capacitat de crear, d’inventar, d’alliberar-se: de ser, en definitiva, allò que l’habita des del més profund d’ell mateix.

Només en la reinvenció de la poesia i en la seva confrontació amb el llenguatge establert pot tornar a trobar la poesia el seu lloc i el seu públic.

Perquè potser allò que està en joc, senyores i senyors, no és tant la supervivència mateixa de la poesia com la nostra pròpia supervivència com a éssers lliures.

Moltes gràcies.

Antoni Clapés. Barcelona, 13 de maig de 1997

TORNAR