dades biogràfiquesbibliografiatextos críticstextos propis sobre poesiaselecció de poemes
conversa amb carles hac morvideotextos recitatscatàleg de cafè central
resum castellàfrancèsanglèscontacte

Ponència llegida a Londres (QMUL) en un Seminari sobre Gabriel Ferrater

1.- (Tempteigs autobiogràfics)

Pobre de mi, que vaig plorant
per les cantonades d’espant
d’aquest poble de Barcelona!
Poema inacabat

Voldria començar la meva exposició dient-los que només sóc un poeta, un traductor de poesia i un editor de poesia, totes tres coses des de fa molts, molts, anys –dit sigui amb tota la modèstia. I que la meva escriptura poètica no té gaire –per no dir cap– relació amb la de Gabriel Ferrater, a qui considero, però, un dels punts de referència de la poesia catalana del segle vint: diguem un dels cinc o sis noms realment inexcusables en tota llista que es vulgui objectiva i exportable, juntament amb Carles Riba, Màrius Torres, Salvador  Espriu, Blai Bonet o Joan Vinyoli.

Tot i que la majoria de poetes catalans coetanis –dels setanta ençà– es van sentit tocats per l’impacte que la publicació de l’obra de Ferrater va provocar i que va generar una corrua d’imitadors, jo no em considero pas ferraterià almenys en el sentit que s’hi pugui donar des de l’acadèmia.

Els parlaré, sí, com a lector, com a àvid lector des del primer moment. (Ara mateix, diria, com a “lector ideal”, en el sentit que en llegir-lo per primer cop ja m’interrogava a mi mateix a través dels seus poemes i que reescrivia el text tot llegint-lo, però que no m’hi sentia “enganxat” ni, molt menys, sentia cap temptació a imitar-lo. Sempre he nedat (i prou malament) a contracorrent.)

Tot i la pèssima memòria que llueixo, puc recordar amb tota mena de detalls quan i en quin lloc vaig fer-me amb el volum de Teoria dels cossos, poc temps després que fos publicat a Antologia Catalana, la meritòria col·lecció d’Edicions 62. Era l’estiu de 1966, i jo acabava de passar els exàmens de primer curs de Ciències Econòmiques –amb l’os de l’Anàlisi Matemàtica, que impartia el doctor Enrique Linés, superat–, i em vaig llegir els poemes tot d’una, cosa gens freqüent en mi per a un llibre de poesia. Recordo que em va impactar molt que el volum anés encapçalat amb les citacions de Paul Dubreil que encetaven cadascuna de les parts del llibre. Tot i que no tenia ni idea de qui era aquell matemàtic –un contemporani, vés– sí que hi intuïa el tornaveu de Galois i la seva teoria de grups i de cossos, que m’havia fet anar força de corcoll uns temps abans. I també recordo l’impacte que em va causar el “Poema inacabat” i la seva “Tornada” –que, com un tornaveu insistent, de vegades repeteixo. Ningú que jo conegués abans, havia escrit poesia en català d’aquella manera ni parlava d’aquells temes. Vaig pensar que aquesta era, en ella mateixa, una obra important i que la volia i calia conèixer bé, i vaig cercar els altres dos llibres seus, Da nuces pueris i Menja’t una cama, que també vaig llegir amb avidesa. (Aquests volums me’ls va pispar, més endavant, un “estudiós” ferraterià a qui jo els hi havia prestat amb l’excusa d’un treball –naturalment “important”– que ell havia de fer sobre el poeta. Cal dir que abans de l’edició de Les dones i els dies (1968), i les reedicions successives –ja en plena efervescència ferrateriana– aquests dos títols aviat van esdevenir introbables: veritables joies bibliogràfiques que encara ara es cotitzen a preus astronòmics.)

Dos anys després, em penso ­–i aquí sí que cito de memòria–, vaig assistir a unes conferències sobre lingüística que Gabriel Ferrater va impartir a Terrassa. Les sessions tenien lloc al final de la tarda, al local del CICF (em penso que era al carrer de Sant Quirze), i diria que van consistir en tres o quatre sessions d’un parell d’hores cadascuna. Per primera vegada vaig escoltar i familiaritzar-me una mica amb els noms de Sapir, Benveniste i Bloomfield, però, sobretot, amb el de Noam Chomsky (recordo com Ferrater, amb la seva especialíssima dicció, el pronunciava Jomski) i el seu concepte –ara entenc que absolutament novedós a Europa, en  aquells anys– de gramàtica generativa. Per a mi tot era molt nou –els recordo que jo estudiava economia: per tant, molta anàlisi matemàtica i molta teoria abstracta–, però em fascinava el poder absolut de la paraula en boca d’aquell home que semblava parlar des del més absolut coneixement d’aquells temes i de tantes altres matèries –inclosa la Matèria de Bretanya. Per aquelles dates, el meu pare havia completat l’Enciclopèdia Labor amb el volum Avances del saber, on Ferrater hi signava un ampli treball sobre Lingüística, que vaig llegir també amb passió. (Malauradament, els apunts, les notes que prenia i els documents que Ferrater ens va lliurar als assistents a les conferències s’han perdut en el desert dels dies.)

Repeteixo que si he mencionat aquests dos fets autobiogràfics –el primer encontre amb la poesia de Gabriel Ferrater i les seves lliçons de lingüística a Terrassa– és perquè em van servir per adonar-me que ell era un gran poeta, almenys un poeta diferent –diferent d’aquell Ferrater que Castellet i Molas ens havien volgut colar en la seva “Poesia catalana del segle xx”– i que era un personatge fascinant: d’una intel·ligència fora de sèrie, el saber del qual s’estenia –crec que era un perfecte dilettante– per molts d’aquells camps pels quals a mi m’hauria agradat –i m’agradaria– de tenir-hi talent: la pintura, la lingüística, la matemàtica, la crítica literària, les llengües estrangeres…

2.- (De la poesia, de la matemàtica)

El poetes,
ben cert que som uns mentiders
però abans i encara més
cert és que som egoistes.
Poema inacabat

Dir poesia i matemàtica (o una part autònoma seva dita àlgebra) aparentment podria semblar la formulació d’un oxímoron: la poesia, la dimensió darrera per a totes aquelles coses que no poden ser dites altrament però que es diuen altrament –per tant, lluny o l’altre extrem de tota lògica–, enfront el sotmetiment dels raonaments lògics a unes regles operacionals, de càlcul. La matemàtica, una de les aportacions capitals en el procés de gestació del pensament de la modernitat, és poblada d’objectes ideals que actuen de manera “independent” de la lògica global i que interactuen amb tot el seu univers.

¿No podem trobar perfectament poètics –àdhuc, bells– els estudis sobre el número pi, sobre el número e o sobre la secció àuria? Les investigacions teorètiques, ¿no tenen aquell punt de follia, d’esbiaixement pròpia d’un poema? Per què, doncs, la poesia no pot endinsar-se a parlar d’aquell territori vedat de la pura abstracció algebraica, tot entenent que cadascuna –matemàtica i poesia– són construccions intel·lectuals que actuen des dels seus respectius àmbits a través de llenguatges simbòlics i abstractes (metàfores, imatges, ritmes; o fórmules, operadors, funcions) que conflueixen en indrets lingüístics misteriosos i polisèmics.  María Zambrano ha escrit que «la matemática sostiene al canto. ¿No tendrá la poesía también su trasmundo, su más allá en qué apoyarse, su matemàtica?».

És sabuda i ben admesa la relació entre la matemàtica i algunes arts, com la música. Pitàgores ja va ensenyar que l’harmonia musical neix amb la teoria de les proporcions numèriques. I Bach en les seves invencions i fantasies desenvolupava sèries, esquemes gràfics, relacions entre les veus que reflecteixen l’ordre còsmic, recomptes de compassos, que obeeixen a un determinat esdeveniment o data. (A les Variacions Goldberg, per exemple, les trenta variacions del tema inicial s’agrupen en conjunts de tres variacions, la darrera de les quals és un cànon a una distància d’interval diferent que augmenta de manera progressiva a mesura que l’obra avança.)

Ferrater havia estudiat tres cursos de matemàtiques i n’era un apassionat, tant que aquesta passió el va dur, posteriorment, a estudiar lingüística algebraica, una especialitat de la qual és la gramàtica generativa. Segons que diu el matemàtic Eduard Bonet, amb qui va escriure Espais de probabilitats finits (1969), el poeta va exclamar, referint-se a la lògica matemàtica: «Aquesta és la meva mentalitat!» El “problema” de les dues cultures, en ell quedava superat. La poesia és pensament i distinció entre veritat i mentida.

 

3.- (d’Évariste Galois)

Les hores joves i felices
que em nodreixen l’instint de vida
quines són? Vaig estudiar
la teoria de Galois…
 Poema inacabat

Per la importància de les seves aportacions i pel mètode de treball que va emprar en les seves descobertes, però sobretot per la biografia d’aquest matemàtic romàntic, fill també d’un pare suïcida, no és d’estranyar que Ferrater se sentís atret, i molt, per la figura d’Évariste Galois, jove matemàtic francès que va tenir una vida breu però molt intensa, que va crear els conceptes fonamentals d’allò que en diem matemàtica moderna: ço és, la introducció dels conceptes de grup i de cos. La vida de Galois, en si mateixa, és apassionant. Havia nascut el 1811 en un raval de París. De caràcter rebel i antiautoritari, a quinze anys va entrar en contacte amb la matemàtica, especialment amb l’àlgebra, la qual cosa li fornia el plaer intel·lectual que no li donaven els altres estudis: una disciplina que de sobte li obria un extens camp ple de llacunes i curull de qüestions obertes. Un dels seus primers èxits va ser la resolució d’un tema central de l’àlgebra clàssica: per a les equacions de grau més gran que el quart, va demostrar que no existeix cap fórmula general basada en les quatre operacions aritmètiques i les arrels de qualsevol ordre, i que tot consistia a limitar-se a saber resoldre’n casos particulars. L’important no era tant la resolució del problema com el mètode emprat per estudiar el problema.

Un cúmul de circumstàncies adverses el va dur a viure situacions límit: el rebuig a ser admès a la molt prestigiosa École Polytechnique, el suïcidi del seu pare, l’expulsió de l’École Normale, l’empresonament durant vuit mesos –acusat de sedició en un complot contra Lluís Felip d’Orléans. El més greu, però, va resultar ser que els seus treballs sobre la teoria de grups van “extraviar-se” a l’Acadèmia de Ciències.

Dos dies després de ser alliberat de la presó, i a causa, sembla, d’un embolic de faldilles, Galois va enfrontar-se en un duel del qual no tenia cap mena d’esperança de sortir-ne viu; la nit abans de l’esdeveniment, va escriure sengles cartes –al seu germà, als seus amics republicans– i va elaborar el seu testament matemàtic: una còpia del manuscrit que havia remès a l’Acadèmia, juntament amb molts d’altres articles. L’endemà, va rebre un tret a l’abdomen, que li va causar la mort. Tenia vint-i-un anys.

Catorze anys després del seu decès, Joseph Liouville va publicar els manuscrits de Galois, la qual cosa va significar el certificat de naixement de la branca matemàtica que coneixem com a teoria de grups. (Curt i ras: un grup és una estructura algebraica que consta d’un conjunt i una operació que combina qualsevol parella dels seus elements per formar-ne un tercer; per tal que el grup existeixi, calen unes condicions que es diuen axiomes de grup.)

 

4.- (de la Teoria dels cossos)

Joves i noies fan amor
(si bé no sempre fan l’amor):
és la creença més difosa.
Poema inacabat

En encarar la publicació del seu tercer llibre de poemes, és ben segur que Ferrater també va cercar un títol diferent que marqués distància als que habitualment es donaven en la poesia catalana –com ja havia fet en els dos títols anteriors– i que reunís, a la vegada que creava una certa ambigüitat d’intenció –seguint un joc irònic, al qual ell n’era tan aficionat– la seva passió per l’àlgebra –especialment per la teoria dels cossos de Galois– i la seva cosmologia tan encarnada en la vida moral dels homes i de les dones: els cossos, doncs, en un sentit moral i físic,  a l’interior dels quals s’esdevenen l’amor, el desig, la cobejança, els fracassos… (Potser, també, amb aquest títol Ferrater volia reivindicar-se com a matemàtic.)

I perquè quedés clar que pretenia barrejar els dos conceptes –l’agebraic (mental) i el físic (real)– Ferrater va reproduir, abans de començar cadascuna de les tres parts, citacions de Paul Dubreil procedents del seu llibre Algèbre (1963) per crear un cert nivell d’analogia entre les persones que poblen el món ferraterià i les seves actituds i les dificultoses relacions (operacions?) en el complex intercanvi moral que s’hi produeixen. (Talment les persones, els nombres poden ser complexos, irracionals, reals, abstractes…)

A la primera part, escrita a Cadaqués i que conté el “Poema inacabat” ­–una tirallonga de 1.334 octosíl·labs–, Ferrater cita Dubreil en francès: «Dels conjunts de números particularment importants, el conjunt dels números racionals, el dels números reals, el dels números complexos són cossos. Des del punt de vista algebraic, la definició d’aquests conjunts de números consisteix justament a construir un cos que satisfaci certes condicions; aquesta construcció es presenta com un problema típicament d’immersió, que tractarem més endavant

Ferrater, molt intencionadament, subratlla alguns mots que poden donar la clau del llibre si fem l’operació de substituir el concepte número pel de persona. Aleshores ens adonarem que l’expressió dubreiliana funciona com l’univers / conjunt de persones que aniran poblant el poema: un univers que sembla esclatar a partir d’una estructura mínima

 

Vull contar un conte impertinent,
però el deixaré per després
i aniré allargant el meu pròleg.
(…)
Vaig estrebant
(com arrencar una crosta abans
de temps, pervers): el fil estiro
per descobrir fins on arribo.

 

per anar-se desenvolupant-se a la manera d’un procés deductiu –un work in process– que no descriu pas el comportament sinó el coneixement d’aquestes persones / cossos –i que, simplificant molt, és al cor de la gramàtica generativa. Al final, Ferrater després d’haver passat revista a tots els seus fantasmes particulars –especialment l’Helena Valentí–, diu

Què sé jo si aquest monyó
de poema, que t’ofereixo,
fa molta angúnia…

 

I acaba, una mica més avall, i per concloure

…i m’agafa por
que sigui un ex-vot llefiscós
el que et vull donar per poema.
I ja no té remei, Helena.

 

A la segona part, escrita entre Londres, Cotlliure i Hamburg, la citació de Dubreil esdevé més enigmàtica: «Un dels cossos més simples és el camp de Galois C2 de dos elements o, e, les taules de sumar i de multiplicar dels quals són:         

+

o

e

o

o

e

e

e

o

 

x

o

e

o

o

o

e

o

e


També aquí Ferrater s’ocupa de subratllar els dos elements del cos o i e. Significant, potser, els membres dels cossos dels amants, d’aquells que sostenen el combat de l’amor o del desamor. Són vint-i-set poemes que tots duen per títol un sol mot (Boira, Bosc, Dits, etcètera) i que, si prenem les vint-i-set lletres inicials  ens dóna el conjunt

BBDEEFFIIJKKLMMNNOPPRSSSTUX

que figuraria una sèrie que es desenvolupa seguint una regla de generació preestablerta, de la qual no he sabut treure’n l’entrellat. (O, potser, es tracta, justament del contrari: una ironia més, un parany simpàtic, que Ferrater proposa al lector.)

Els poemes destaquen per la seva cosicitat –el mot cos apareix, implícit o explícit, en la majoria dels poemes–, per ser el camp de batalla on s’esdevé el discurs poemàtic, on és en-carnat el mot, on es fa carn: on s’en-carna real i moral alhora. El cos –o un element seu, la llengua i la seva pell– s’interrelaciona amb els mots, els portants del llenguatge:

els mots que t’arrenquen
la pell de la llengua
cada cop que els dius


Al llarg dels poemes, podríem pensar que les operacions que es produeixen entre els cossos, o al seu interior, esdevenen un conjunt d’operacions (per addició o multiplicació) en les quals un dels elements (o) per ell mateix mai no sofreix variació.

Amor, portaves al món
set mil set-cents seixanta-cinc
dies, en cloure’s la nit
que em vas cridar del teu racó,
veu que s’ha compadit
i em rebies, cos bondadós.
Quin joc perdut, quin rodar
fins a trencar un brancam fosc.
Set mil set-cents seixanta-cinc
dies, abans no vaig trobar
on te m’havies arraulit,
amor, per créixer lluny de mi.


La tercera part, escrita entre Calafell i Hamburg, consta de dotze poemes precedits per la següent citació de Dubreil: «Un cos K s’anomena cos de ruptura del polinomi f(x). Ulteriorment, construirem, igualment per un procediment algebraic, un cos de descomposició de f(x)… Cal remarcar, a més, que tots els elements del cos K’ poden, seguint les definicions d’aquest cos, dir-se en forma d’expressions racionals… Aquest procediment de construcció, purament algebraic, del cos de ruptura K’ d’un polinomi f irreductible sobre K, és conegut amb el nom d’adjunció simbòlica. Donem-ne algunes aplicacions.» I semblaria que les aplicacions siguin les situacions que es descriuen en la dotzena de poemes que segueixen, el primer dels quals,  la “Cançó idiota”, sembla una rèplica o una continuació de l’“In memoriam”, i evoca l’any trenta-vuit, any en què

vaig aprendre a fer l’amor
a l’ombra dels pins de Pedralbes
quan roncaven els camions
portant barques a passar l’Ebre.

 Curioses, les remarques de mots que Ferrater significa en cursiva en la citació de Dubreil (cossos de ruptura, de descomposició) i que semblen ser l’epifania del llibre i, potser, d’ell mateix, caracteritzat per l’apoteòsic poema darrer, “Teseu”:

No retrobaràs
la teva ombra espessa,
el dúctil propòsit
amb què saps trair,
fins que no surtis on,
a la llum del sol
(“quina? quina?” et crida
la gralla) plegades,
t’esperen les dones.


Aquests darrers poemes dóna la sensació de ser afegits al conjunt del llibre –qui sap si per imposició editorial o bé perquè Ferrater ja no volia fer més poesia i va decidir “buidar els calaixos”: ficar-ho tot en el mateix sac i bon vent i barca nova! Vull dir que no tenen la cohesió de la primera i segona parts, que semblen, veritablement, fruit d’un projecte global de llibre. Amb tot, els temes ferraterians hi són ben presents, i en un dels millors poemes –el que du per títol “S-Bahn”, tramvia– hi fa explícita la intertextualitat quan barreja, en versió original, Quint Horaci Flac, Melville, Villon i Hölderlin… i dóna curs a aquella definitiva, misògina, ferrateriana concepció moral:

Què és un home? Dues mans
una al pit i una al ventre d’una noia
.

 

Antoni Clapés.

Londres: QMUL, 3 de juliol de 2009

 

TORNAR