Conversa amb Carles Hac Mor

Un fragment de la Conversa.

Carles Hac Mor .- A l’epíleg del teu darrer llibre, Alta Provença , hi vaig escriure: «Adonem-nos que hi ha una poesia incapaç de dir-se al defora dels seus poemes.» Em referia, és clar, a la teva poesia d’aquest llibre, i, com és evident, era un comentari elogiós. Allò que diu la poesia veritable només pot ser tornat a dir, parcialment, en poesia o en alguna altra pràctica artística. Tanmateix, qui fa poesia també parla, diu, al marge dels seus poemes. I quan diu coses sobre la seva obra, ho anomenem poètica. Aquesta, la poètica, pot ser contradictòria amb la poesia a què es refereix, i pot ser també dispersa o més o menys sistematitzada, o pot no existir, ja que la reflexió explícita sobre la pròpia poesia no és pas necessària per a res. Ara bé, les reflexions implícites, íntimes, sobre la pròpia poesia, sí que deuen existir sempre. Podries mirar d’explicitar què en penses tu d’aquest llibre teu, al marge del que n’ha escrit o n’ha dit altri? Et tinc, i potser m’equivoco, per un autor que, normalment (jo, però, n’he viscut algunes excepcions), no parla ni escriu gaire, directament, sobre la pròpia obra. I això no és pas cap defecte; més aviat pot ser una virtut. Tu hi reflexiones per escrit i poèticament, i, en canvi, a mi, a més a més d’això, m’agrada teoritzar sobre la meva poesia, ho necessito. La qüestió és ¿què és ara, per tu, Alta Provença , un cop escrit i publicat, dat i beneït, d’alguna manera ja independitzat de tu? La resposta, tant si fos breu com si fos extensa, tant si et neguessis a respondre-la com si ho fessis amb un assaig, podria donar peu a l’inici de la conversa que ens proposem i que, de fet, ja ha començat.

Antoni Clapés .- La teva pregunta, llarga i densa, conté molts aspectes sobre l’escriptura poètica i sobre la poètica mateixa, i miraré de contestar-la amb tot l’entusiasme perquè, ben al contrari del que dius, m’agrada molt parlar en profunditat de poesia —de fet, és el que m’agrada i pot apassionar-me més—, però detesto els discursos sobre la sociologia de la poesia: una cosa és la poesia i l’altra, ben diferent, allò de què es parla i del to com se’n parla. I quan una conversa deriva cap aquí, aleshores és quan callo, perquè m’avorreixen tremendament la superficialitat i l’anècdota. Potser és en aquestes circumstàncies quan m’has vist mut. En bescanvi, crec haver escrit bastant (almenys, diria, el suficient, quan he tingut l’ocasió de fer-ho públic) sobre poesia —també sobre la meva poesia— i sobre poètica.

Tanmateix, en els meus llibres, a part de la pròpia experiència poètica que sempre gira entorn l’escriptura («La poesia és el tema del poema. / D’ella parteix el poema / i a ella retorna», va dir Wallace Stevens), sol haver-hi algun text que desenvolupa part d’una poètica que va variant en el temps, de llibre en llibre, perquè és la particular mirada sobre el fet poètic, i evoluciona al mateix ritme que jo ho faig. Aquests textos-poema de vegades són a la solapa, de vegades són l’epíleg; fins i tot, li he demanat a en Víctor Sunyol en dues ocasions que fos ell qui, a través de la seva escriptura, mostrés la meva poètica. De vegades, fan part del mateix llibre, com és el cas del text “Iki” que clou Llavors abandonaries Greifswald , publicat també a Els Marges (núm. 76) dins la sèrie “Sobre poesia i sobre la meva poesia”, i que ara reprodueixo perquè potser pot donar peu a obrir nous camins en el nostre discurs dialògic:

Quant a Alta Provença , només diré que el teu comentari de l’epíleg encerta del tot la intencionalitat del llibre —que, d’altra banda, és un llibre complex. Tot el que havia de dir hi és dit, amb més o menys fortuna —això és el lector qui ha de jutjar-ho—, però en plena concordança amb el text que he reproduït.
(…)

Aquest és un fragment de la Conversa. Podeu llegir-ne la resta a Converses seguit de Fer les cartes al llibre homònim publicat per Quid Pro Quo.