Sobre En guaret. Sílvia Amigó
Procuro de no moure’m / i d’ocupar el mínim d’espai. / Talment com si ja no hi fos. / El silenci és l’original / les paraules són la còpia.
Joan Brossa: Fi de cicle
Bon vespre a tothom. Em fa il·lusió iniciar la presentació d’aquest darrer llibre de poemes de l’Antoni Clapés il·lustrat per Benet Rossell, amb aquests versos de Joan Brossa llegits el dia del seu enterrament. I no perquè el llibre de l’Antoni Clapés ens parli de mort, ni molt menys, però sí que hi fa parlar i molt, el silenci. També perquè el seu minimalisme verbal ocupa, certament el mínim espai en caràcters tipogràfics.
Presentem un llibre circular que aborda un dels temes cabdals i recurrents a l’obra poètica d’Antoni Clapés: el silenci. Com escriure’l, quin so té, les seves imatges…El mateix títol ja ens hi porta: “En guaret” , aquest mot que ens indica la voluntat de deixar la terra de conreu sense sembrar durant un o més anys per deixar-la reposar, amb l’objectiu d’obtenir-ne una major fertilitat quan es sembri de nou. I és així que el Toni Clapés ens ofereix un poemari on el silenci hi és escrit dels del primer poema “El so de la pàgina en blanc – gemec de l’ànima en guaret / el so de la dificultat d’escriure” fins al darrer: “Tot acaba en el principi. / La llum trasllada ocells aurorals, invisibles, / el centelleig de la rosada d’un bri d’herba. / Has escrit, / perquè viure no t’era prou / per ser el silenci / de rere el silenci. / El so de la pàgina en blanc.
Però per arribar fins aquí, per tancar el cercle precís d’aquest llibre, en Toni Clapés ens fa avinent durant tot el llibre el color poètic del silenci per excel·lència: el blanc. El blanc dibuixat en la imatge de la neu, del glaç, el blanc dibuixat també pels seus propis versos: breus, espaiats dins cada pàgina, fràgils arquitectures visuals de paraules i espais.
També hi sentim el temps del silenci que el poeta el veu i el viu sempre com un temps de trànsit. No és un temps quiet ni és un temps en moviment, el trànsit es situa sempre al bell mig d’ambdues temporalitats. És l’intermedi, és el pas cap a una altra cosa. Clapés l’aplica a l’harmonia, a la llum, a l’enigma. El trànsit és també un temps d’espera, com el guaret: “Asseure’s enfront l’abisme / esborrant-se. / Ser ara i ser aquí. / Pur trànsit de llum.”
Altres mots ens remeten directament al silenci: el desert, l’erm, la solitud. Aquesta solitud on jo hi he percebut, molt lleument, un rerafons de nostàlgia. Potser m’equivoqui i tot plegat no sigui altra cosa que ressons d’una vida anterior del que ha existit, una nostàlgia sense dolor, com un eco llunyà que frega el cor del record i també com una espera del que vindrà. Un cop més el trànsit contemplatiu del poeta. Cito ara a Octavio Paz: Nos queda oir, en lo que decimos, aquello que callamos. Nos queda la contemplación. Aquest vers que s’adiu molt amb el que volia transmetre-us de la meva lectura d’aquest llibre preciós que es llegeix com un alè i que ens transporta fora del temps i gairebé m’atreviria a dir, que ens deixa també fora dels mots.
Sílvia Amigó. Palmadotze, 8 de novembre de 2013