Sobre Tagrera: Miquel Tuneu
TAGRERA O EL GUANY DEL SILENCI
‘
1
Tagrera és un desert. El guany del silenci és un procés que, en aquest llibre, es fa a través de l’escriptura; tots els altres temes s’hi supediten. Parlaré, doncs, d’aquest llibre gairebé únicament a través del concepte de silenci, amb la seguretat que, col•lateralment, aniran agafant forma tots els temes importants, o que jo he sabut detectar com a tals, en el llibre.
Parafrasejant Wittgenstein, Clapés diu en un poema: En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir, absolutament, res. Aquest és tot el contingut del poema.
Antoni Clapés deu estar convençut que, tot i que és difícil, en aquest llibre diu alguna cosa més bona que el simple silenci… I no faig broma, segurament és així, perquè amb aquest llibre Clapés no vol confrontar la seva poesia amb cap silenci, sigui de la qualitat que sigui, el que vol és emmarcar el silenci, fer-lo visible, donar-li forma i vida i mostrar-ne, si això fos possible, tots els matisos o, com a mínim, tots els matisos que ell en percep, però sobretot, el que vol mostrar és la capacitat creativa del silenci. A la pàgina 45 ho diu ben clar:
Fer del silenci matèria i objecte de l’escriptura: radical suspensió del llenguatge.
Així doncs, ens trobem davant d’un llibre sobre el silenci, o més ben dit, sobre l’escriptura i el silenci, ho deixa ben clar el títol de la primera part del llibre De l’escriptura, del silenci, que també es podria haver titulat, sense coma, De l’escriptura del silenci.
Que un llibre de poesia versi, mai tan ben dit, sobre l’escriptura i els seus poders i debilitats, és normal, i més a la fi del segle, el que és menys habitual és que s’interrogui sobre el silenci. El silenci és com la pàgina en blanc, que és imprescindible per a escriure, però que es dóna per suposat. Què aporta el silenci? Mirat superficialment no aporta res que no sigui un coixí on posar el so, les paraules. Mirat de més a prop podem veure-hi més valors i, en última instància, adonar-nos que és el receptacle que acull tot allò que les paraules no poden abastar, tot allò que s’escapa de la seva malla massa ampla, tot allò tan vast, tan dens, tan carregat de significat i que a l’hora de dir, que a l’hora d’escriure, es fa incomunicable, defuig la conceptualització. I, finalment, el silenci és també la capacitat de dir tot això d’una sola pinzellada, amb una paraula, perquè ell la carrega de sentit.
No és, doncs, estrany que el poeta senti el silenci com una part tan important del seu ofici, del seu treball, del seu interès vital. En aquest llibre, però, el silenci no és un, no té una sola aparença, és com un prisma de moltes cares que segons d’on li arriba la llum mostra una faceta, un color o un altre.
2
Ja en el poema que fa d’introducció o d’obertura gairebé musical al conjunt de la primera part, el narrador, que se’ns mostra com un mèdium involuntari recitant textos d’una litúrgia pretèrita, ens diu:
Si callava, reconeixia la meva veu en el silenci, i a l’inrevés.
És a dir, reconeixia el silenci en la pròpia veu. Aquí el silenci congria la paraula i la paraula congria el silenci, més que oposats se’ns mostren, doncs, complementaris, cadascun delimita el ser de l’altre i es vivifiquen mútuament.
Aquest poema introductori ens obre, també, un element que el recull recuperarà més endavant, un to de màgia de l’instant, de recepció de l’inefable més enllà de l’individu i de la dificultat de traslladar l’experiència viva a l’expressió per la paraula. La plenitud en el silenci creatiu.
El silenci és sempre i per tots els camins, també, allò més pròxim a l’absolut, que és, en últim terme, allò que el poeta voldria abastar i que, d’altra banda, sap inabastable, però això no dóna treva al dolor ni, per tant, pausa a la recerca.
3
Cap signe no restava en tu —tan sols cendra, esgarrinys d’esbarzer—. T’en vas anar als confins del silenci, allí on el Nom torna a esdevenir U. Només el silenci abasta la unitat, el Nom únic, la resta, les paraules són plurals, dubte, camins múltiples.
Però aquest plural és tot el que tenim, aquest dubte ens fa humans, ens fa possibles: Existeixes tan sols perquè t’interrogues sobre la vida, sobre l’escriptura. Dubtes. I passes a frec del silenci sense reconèixer-lo: fonament i eternitat, inacció i contemplació. Radical quietud. És a dir, vivim perquè dubtem i només podem concebre un absolut quan el reduïm a paraules, quan ja no és sinó fragment, multiplicitat. Però el cor no trobarà mai el repòs en la divisió i viu permanentment assedegat per la nostàlgia d’unitat, per la fam d’absolut. Com va dir Camus, «l’esperit que intenta de comprendre la realitat no pot sentir-se satisfet sinó quan l’hagi reduïda a termes de pensament». Però la realitat, el jo, no es poden abastar tan fàcilment i s’esmunyen sempre entre els dits, perquè no són estàtics sinó permanentment canviants, vius. Llavors el poeta, amb les mans buides i a la vista de la pròpia buidor, sent tot el pes de la solitud, de la incomunicabilitat, de l’absència fonamental, i apareix una altra vertent del silenci…
4
Apareix, de vegades lluminós, de vegades només buit, el silenci de la mort i de l’abandó, de la renúncia que anuncia la pau, la pau del no-res, la pau dels morts. Aquest és un silenci amb entitat pròpia, amb veu pròpia i amb llum pròpia (L’ombra de la mort és una lluna resplendent).
Obro la finestra d’un nou dia: cadàvers sembren el ras on s’ha instal•lat el silenci. Em cerco amb ulls àvids, espantats, i no m’hi sé reconèixer: caldrà esperar a demà, potser. Llavors que totes les finestres seran closes per sempre.
I aquell, diu al final d’un altre poema, és el darrer soroll que se sent abans no soni, densa, radical, la veu del silenci.
5
Però abans aquest demà no arriba, abans no haguem de sentir aquesta veu, el poeta ha guanyat, a través d’una paraula cada cop més despullada, un altre silenci, un altre àmbit del silenci, el silenci del desert:
Lent aproximar-se al desert, lent apropiar-se del desert. Tagrera. Espai que no habita cap paraula, cap pensament. Potser ni la memòria. Tan sols la plenitud del silenci, la veu mateixa del silenci.
En el seu continuat despullament, en la contínua recerca del jo, el poeta troba un silenci conhortador, auster, un silenci que és repòs, radical quietud, fonament i eternitat, com l’ha definit ell. Aquí no hi habita cap paraula que fragmenti la realitat, cap pensament que comporti nostàlgia de passat o temor de futur, hi ha un sol instant present, una eternitat feta no pas de temps sinó d’un ara perpetu, el moment de la llum interior, de la poesia habitada.
6
Ara que ha fugit l’alè dels mots i tu només ets un cos, res més que un cos lliurat al buit de l’absent, digue’m, ¿és aquesta absència el que anomenes Déu?
El gran absent, l’absolut inabastable, incomprensible, torna a ser aquí, ara amb nom propi, Déu. L’objectiu de la recerca es defineix, però això no el fa més abastable. Arribats aquí ens adonem que tornem a ser al començament, anem a tancar un cercle i tot es replanteja de cap i de nou, tornen els dubtes, els grans temes del recorregut i de la recerca tornen a ser aquí, més punyents que mai:
És la foscor la condició que fa possible entendre la llum? És la paraula la condició que fa possible entendre el silenci? És lícit parlar del silenci? És lícit parlar de Déu? (El radical, impenetrable silenci de Déu)
Però ara podem oferir-los una aceptació franca i decidida. Jo i la realitat, som això, aquest buit, aquesta absència, aquesta solitud, aquest dubte, aquesta paraula i aquest silenci vius, perquè tots són, en l’instant viscut, allò que ens conforma. Ja no hi ha escissió sinó un continu, un procés que fem i que ens fa. S’ha mostrat possible una unitat, no en l’absolut, però sí en l’home i la seva realitat feta de paraula i silenci
L’esguard es perd enllà d’aquesta mar groga: suau, un vent alça ones, sacseja enceses tiges. Udola. —Comprens ara el sentit dels invisibles grafismes d’aquest silenci que comença a habitar-te?
O encara:
Núvols maragda escriuen els signes dels somnis: atrapar, materialitzar instants de màxima intensitat espiritual amb el mínim de recursos. Dur l’escriptura enllà. «Més enllà» de les paraules.
7
Aquí podríem tancar aquesta exposició, si no fos que no hem parlat de la segona part del llibre conformada per un sol poema titulat H. K. Saal 120 i que gira a l’entorn de dos quadres de Caspar David Friedrich i del poema Arxipèlag de Friedrich Hölderlin. Aquesta segona part sembla una condensació dels diversos temes que s’han tractat a la primera part, com si en la lectura de l’obra del pintor i del poeta, Clapés hi retrobés el seu tema. De fet, no pot ser d’altra manera, qualsevol lectura que fem de l’art, en qualsevol de les seves manifestacions, no és sinó una lectura «interessada» en el sentit que és tant una interpretació «nostra» de l’obra aliena com una interpretació «de nosaltres mateixos» a través de l’obra aliena.
Clapés, o el poeta-narrador, per ser més precisos, és molt clar, aquí, gairebé transparent quan, identificat amb el personatge del quadre, que ens és mostrat d’esquena dalt d’un roquissar per sobre una mar de boira, ens diu:
Dalt del cim estant: acarat amb l’infinit. Amb l’espai infinit d’eternitat. / M’aboco i sento inflamar-se dins meu una creixent fascinació devers l’absolut / M’aboco a la meva melangia, a un abisme interior que em sembla conèixer prou bé: un dolor antic em retorna.
El paisatge, aquí, és el paisatge interior, espiritual, del poeta (i ho deixa ben manifest més endavant amb el vers que diu: Descric un paisatge que em descriu) i es troba acarat amb l’infinit i amb una creixent fascinació devers l’absolut. Ens trobem, doncs, altre cop davant d’un poema, de recerca espiritual, de voluntat d’autoconeixement, una recerca i un coneixement a través de l’escriptura, però sempre com a representació, en el sentit que ens torna a presentar allò que ja és en la realitat, però que per a assimilar, per poder comprendre, hem de reduir a termes de pensament o d’imatge. Som, doncs, allà on érem en un dels passatges del llibre anterior, en un punt, diríem, existencial del procés poètic, allà on més explícita és fa la divisió entre el poeta i la seva realitat, on la crisi d’identitat és més punyent. També el poema ho deixa ben clar:
No estic segur que aquesta ascenció a dalt de tot, aquest viatge per damunt dels núvols fins aconseguir les més altes cotes, no signifiqui un viatge interior, cap a mi mateix. Ni que el cim no sigui un símbol dels meus afanys; que l’abisme no representi més que el gran buit que hi ha entorn meu, dins meu.
Em sento suspès en l’aire, sense altre referent que jo mateix, que la meva solitud.
Tan sols en les llunyanes, fantasmagòriques ombres dels altres pics que emergeixen —imatges d’altres solituds— trobo algun referent de mi mateix.
El paisatge aquí encara és el buit i es fa incomprensible, també ho deixa ben clar amb aquests dos versos gairebé idèntics: Déu ha usat la natura per parlar, certament. Què ha volgut dir, però? I l’altre que diu: Déu se serveix de la Natura per dir. Per dir què, però?
I en un altre moment, diu encara:
El món és el somni darrer abans d’esdevenir pura memòria del no-res
I acaba el poema amb uns versos de Hölderlin adreçats al déu del mar el darrer dels quals diu: deixa que del silenci —al pregon del teu freu— em recordi.
Un estat d’esperit que contrasta, doncs, amb el que tanca el recull anterior, que és de pura i franca acceptació del moment, del jo del poeta, un estat d’esperit, aquell, que, en poesia, només recull a la perfecció l’haikú, i el darrer poema de la primera part n’és, en essència, un. El poeta ja no existeix, ja no té individualitat pròpia, s’ha fet un amb l’entorn, s’ha fet, per dir-ho clar, silenci ell mateix, silenci d’ell mateix.
En aquest poema que conforma la segona part del llibre, en canvi, l’estat d’esperit és el que trobàvem anteriorment, abans d’haver arribat a reconèixer el silenci del desert.
Si hem de mirar el recorregut poètic i espiritual que Clapés fa amb aquest llibre com una evolució o com una progressió —i jo me li miro—, el fet que aquest poema estigui situat al final del llibre resulta xocant, i només hi ha una pista que ens ajuda a situar-nos, i són les dates que trobem al final de cadascuna de les parts. La primera part De l’escriptura, del silenci, és datada a Barcelona entre 1992 i 1997, la segona part és datada a Hamburg, l’octubre de 1990. Així el misteri es resol. La segona part no és la darrera, forma part de la primera, però essent tota ella un poema trencava el delicat joc d’equilibris i el progrés rítmic de la primera part i l’autor va optar per presentar-la com una peça prou independent per anar sola en una part segona i completar el volum.