Poètiques del silenci

Poètiques del silenci

(Una versió en espanyol, abreujada, d’aquest text va ser llegida a Santiago de Chile, en ocasió del Encuentro de poesía “Centenario del natalicio de Vicente Huidobro”, a l’agost de 1993) abreujada

 

De tocar el silenci, de dir la llum (Col·loqui de tardor Càtedra Joan Vinyoli. Novembre 2020)

He triat aquestes paraules, de tocar el silenci, de dir la llum, amb les quals el poeta i amic Víctor Sunyol va encapçalar un magnífic text escrit com epíleg del meu llibre Clars, aquest matí, són els teus records, perquè em sembla que poden ser far que il·lumini el trajecte d’aquesta lectura sobre la mena de relacions que s’estableixen entre la poesia i el silenci. Sunyol —que coneix a la perfecció el cor de la meva escriptura poètica— va voler així  mostrar quins eren els eixos de la meva poesia, que té com a motors el silenci i la llum. I m’ha semblat que aquest manlleu podia encapçalar les reflexions que tot seguit diré a propòsit de la poesia i del silenci.

Un dels autors que més m’ha influenciat des que vaig començar a voler ser poeta és John Cage, un dels grans artistes del nostre temps, habitualment conegut com a músic, per bé que la seva creativitat es va estendre en gairebé totes les altres arts —i més enllà. En un dels seus llibres més divulgats, Silence: Lectures and Writings (1961) s’hi troba la coneguda Conference about nothing (1959), que comença així

«soc aquí / i no hi ha res per dir. / Si algú vol anar a algun lloc, / deixin que surti / en qualsevol moment. / El que requerim / és silenci; / però el que el silenci requereix / és que jo continuï parlant.»

I una mica més endavant:

«No tinc res per dir / i ho estic dient / i això és poesia».

 

Cage, en aquest llibre fonamental ja furgava per conèixer les relacions entre la poesia i el silenci —dos conceptes que determinen àmbits semàntics i ideològics distints i, fins i tot, contraposats.

Car la poesia troba el seu suport original en la paraula (“allò que és dit”, “conjunt de lletres o sons que formen la menor unitat de llenguatge amb significat”), mentre que el silenci (“absència de tot so o soroll”, “circumstància de no haver-hi cap so en un lloc o en un moment”) troba la seva afirmació en la negació d’aquella.

La poesia, podríem dir, té una connotació material, mentre que el silenci se sustenta en una idea, ideal o percepció, i té una connotació virtual: l’absència d’alguna cosa (sons o mots) és indicativa de la seva presència, de manera que el silenci tan sols pot ser termenat, ja que, justament, són els seus límits —la paraula— allò que defineix el seu àmbit conceptual: fora d’ells no existeix, i constitueix una “poètica del no”: no dir, no parlar, no fer…

L’estudi del silenci requereix una visió interdisciplinària, i parlar-ne constitueix una paradoxa en si mateix…

De fet, el silenci físic no existeix més que en l’imaginari: tan sols existeix el silenci metafísic, conceptual.

Tornem a John Cage. L’any 1951 va voler experimentar el silenci absolut, quan es va introduir en una càmera anecoica (un espai dissenyat per estar alliberat de tota reverberació i d’eco) amb l’esperança de poder escoltar el silenci absolut. Al cap d’una estona d’estar tancat allà dins va adonar-se que se sentien dos sorolls, un d’agut i un altre de greu. L’enginyer de la càmera li va explicar que l’agut era el soroll del seu propi sistema nerviós i el greu, el de la circulació de seva sang. «En realitat —va concloure Cage—, per molt que intentem fer un silenci, mai no podrem aconseguir-ho.»

No podrem, en efecte, accedir a aquest silenci total —pura entelèquia— però sí que podem reflexionar, imaginar, discutir, escriure sobre ell i intentar representar la complexitat i intensitat d’aquest silenci que en direm metafísic. Que és el silenci seminal, real. Apofàtic.

Així, el silenci adquireix dins de l’espai interior de les paraules categoria de discurs propi. «Les paraules fan, ajuden a fer els silencis», va escriure Cage a la conferència abans citada. I, a la vegada, el silenci es converteix en el marc de referència, en el lloc on neix, es desenvolupa i mor el discurs de la paraula: «Els mots, després de parlar, es projecten / dins del silenci» (T.S. Eliot a “Burnt Norton”). L’efemereïtat del silenci…

Conceptualment, em referiré en aquest text, als “silencis”, atesa la polisèmia del substantiu i el seu caràcter de signe obert i multievocador. L’absència, que defineix l’àmbit conceptual del silenci dóna lloc a interpretacions obertes —tantes con intèrprets poden existir— i, en conseqüència, a múltiples poètiques.

I tractarem de raonar a propòsit de la sòlida i creativa vinculació entre la poesia i els silencis , il·lustrant aquestes vinculacions amb algunes obres significatives. Així, parlarem del silenci derivat de la reflexió teòrica sobre la crisi del llenguatge. I del silenci com a expressió de l’inefable, manifestació de determinades vivències místiques. I també del silenci contemplatiu, veritable territori de reflexió metafísica i existencial.

 

El silenci i la crisi del llenguatge

La irrupció del silenci com a element de reflexió teòrica es troba en relació directa amb la posada en qüestió del mateix sentit del llenguatge atribuït a la modernitat. És la crisi d’una civilització —la occidental—, la de la “mort de Déu” i de la desvalorització de la moral, que Nietzsche va saber expressar amb extrema lucidesa, amb radical patetisme: «Tota creença, tot allò que hem tingut com a cert ha d’ésser considerat com a fals, ja que no existeix cap món cert». Això situa l’home modern en el pur domini, doncs, de la incertesa, anorreats tots els refugis, fins i tot el de la paraula.

És també la crisi del llenguatge, el reconeixement de que les estructures lingüístiques i mentals —vàlides fins a mitjan segle dinou— ja no serveixen per designar el món modern. El territori intel·lectual perd la seva unitat i va esdevenint un erm fragmentat. Al seu torn, els horitzons científic i tecnològic semblen ampliar-se infinitament i comencen a obrir-se interrogants allí on hi havien certeses: l’individu veu allunyar-se tot el seu entorn de seguretats i, en fi, s’obren noves, profundes fractures i contradiccions en el teixit social. La qüestió consisteix a saber si podem entendre el món —i entendre’ns a nosaltres mateixos— per mitjà del llenguatge.

Una reflexió pessimista —i, en conseqüència, lúcida— resumeix l’estat de la qüestió a començaments del segle vint. Hugo Von Hofmannsthal, en la seva Carta de lord Chandos a sir Francis Bacon (1902), construeix el grau zero de la poètica quan escriu: «He perdut del tot la capacitat de pensar o de parlar coherentment sobre qualsevol cosa»; i, en conseqüència, el redactor (lord Chandos) “abandona” la idea de continuar escrivint  perquè cap paraula ja no li sembla que pugui expressar la realitat objectiva. «Tot es descomponia en parts —escriu—, i cada part en altres part, i res no es deixava cenyir amb un únic concepte». Per concloure, lacònicament, que «ni en els propers anys ni en els següents, ni en tots els anys de la meva vida escriuré cap altre llibre [a causa que] el llenguatge amb el qual em va ser donat, no solament escriure sinó pensar (…) és un llenguatge del qual no en conec ni un sol mot, un llenguatge en el qual em parlen les coses mudes”.

Wittgenstein, en el Tractatus logico-philosophicus (1921), acaba fent prevaldre la idea de silenci enfront la impossibilitat de fixar els límits del llenguatge (mirall que reflecteix el món però que ja no pot reflectir la seva pròpia reflexió). El llenguatge només pot ocupar-se d’un restringit —i, encara, escàs— àmbit de la realitat. De la resta, «d’allò de què no es pot parlar, cal guardar-ne silenci», conclou en la setena proposició.

Poc temps després, Elias Canetti reblarà el clau en afirmar que «el pensament arriba a la seva màxima dignitat amb el silenci: ja no es proposa res».

La paradoxa del llenguatge —també del silenci— és que necessita del llenguatge per dir (i per dir-se).

Un núvol de preguntes plana damunt nostre, sabent que no hi ha resposta, o que la resposta és la mateixa pregunta: ¿És possible, té sentit o —encara— és lícit creure racionalment que el llenguatge pot servir per comprendre, representar i/o explicar el món? ¿De quina manera es veu afectada la pràctica artística i, sobretot, la literària, a partir dels postulats enunciats anteriorment? La posició diguem-ne “abandonista” de von Hofmannsthal, ¿no hauria de ser el camí a seguir pels escriptors després de constatar la impossibilitat de recompondre les fractures del llenguatge? ¿Què ha impulsat els poetes a seguir escrivint, malgrat la dificultat (impossibilitat) de dir, malgrat la inutilitat del discurs? Com escriure? I, sobretot, què escriure?

Potser un intent de resposta es trobi en una mescla d’actitud heroica (romàntica) i de desig de construcció d’una (nova) poètica el centre de la qual ja no sigui el text sinó el procés de transformació del propi text.

Paul Valéry va ensenyar-nos que «la poesia és una supervivència»; i els poetes, avui, només poden sentir-se seduïts pel «joc de fer literatura» —veritable cadàver del llenguatge.

Potser la radical consciència de la impossibilitat de dir i l’adopció d’una postura possibilista serveixi com a descripció del paisatge literari del nostre temps. Un paisatge sacsejat i en estat de xoc per l’impacte colossal de les dues onades d’avantguardes —respostes, contundents, a les també contundents qüestions plantejades— de les quals, en molts aspectes, encara no ens hem recuperat. La dificultat de dir, la reflexió pessimista sobre la crisi del llenguatge, sobre els seus límits, ha dut a pràctiques artístiques que adapten i adopten el silenci com a paradigma.

 

 

 El silenci de la mística (o la mística del silenci)

Existeix una veu que invoca el silenci com a expressió d’allò inefable, d’allò inexplicable. D’allò que es troba més enllà de nosaltres mateixos. És l’actitud dita mística, actitud comú a filosofies de l’espiritualitat de distintes doctrines: el cristianisme, el sufisme, el budisme zen i la càbala, sense oblidar l’agnosticisme, l’esoterisme i la heterodòxia) i de diferents indagacions de l’experiència religiosa (la poesia extàtica, la teologia, la psicoanàlisi o, fins i tot, el ball ritual).

La paraula «mística» té el seu origen en els misteris grecs. «Misteri» prové del verb grec myo, que vol dir tancar la boca o els ulls. La impossibilitat d’expressar la transmutació que s’opera en l’individu quan aquest aconsegueix un estat de “gràcia” que li provoca una actitud de recolliment callat que constitueix tota una poètica, tota la seva poètica. La mística és el camí per arribar a la plena il·luminació —digui’s aquest concepte revelació, satori o nirvana— que opera un buit de paraula. Deixar enrere, abandonar la paraula, constitueix l’acte suprem de la contemplació. El místic que acaba de viure aquesta experiència radical, unitiva, ja no pot callar: necessita dir-la, l’experiència. Però enfront el dilema de callar i dir-la, opta per dir-la callant. Escriurà no dient-lo, aquest impossible dir. I en la majoria d’ocasions —quan l’escriu— només podrà emprar el llenguatge poètic. Rilke va saber expressar-ho amb clarividents llums: «Benaurats els qui saben / que rere tots els llenguatges / hi ha l’inexpressable».

 

Aquest buit de paraula estableix una poètica present en tots els ordres de la vida: l’escriptura, el llenguatge del cos, els gestos, etc.

L’experiència mística és una experiència actual que sovint té lloc al marge de les vies místiques oficials, reconegudes. Els contemplatius de totes les èpoques i cultures religioses resulten molt semblants: tots parlen de l’inefable, indescriptible i intransferible de la seva vivència; del seu caràcter intuïtiu i inesperat; de l’efímer i, alhora, transcendent del seu contacte amb allò diví. Tot menen al llindar del Misteri amb el seu melangiós balbuceig. L’experiència mística, essent un trànsit supra-lingüístic i supra-racional —que col·loca qui l’experimenta més enllà de les coordenades de l’espai-temps— és senzillament, impossible d’expressar amb el llenguatge humà.

Unamuno va escriure que «el místico crea lenguaje, genera discursos nuevos, rompedores, preñados de densas tensiones y movimientos que tienen lugar en las fronteras mismas en las que nace la palabra.»

I José Ángel Valente, «el místico se debate entre la imposibilidad de decir y la imposibilidad de no decir. Es a través del símbolo y de la expresión poética como se intenta también posibilitar ese imposible.»

 

La il·luminació només s’aconsegueix a través de la meditació i del silenci. El silenci és per a l’esperit allò que el buit és per a la matèria: «Modelant el fang es fan gerros, i és del seu buit del què en depèn la seva utilitat», diu Lao-Tsé. El silenci preludia la revelació, desbrossa el camí, acompanya. És mestre.

Hi va haver un silenci abans de la creació i a ell retornarem al final dels temps.

 

La poesia de Matsuo Bashô expressa l’essencialitat d’aquesta mística a través del haikú, forma breu i el·líptica que combina una suau melangia (expressada a través de la fugacitat del temps i de la vida) amb elements d’emoció poètica que, com un llampec, sacsegen la sensibilitat del lector:

Silenci
El cant de les cigales
Penetra en les roques.

Potser aquesta poètica del silenci troba una correspondència física en l’espai del jardí zen: clos, sense flors, sense cap rastre humà. Únicament grava blanca —l’albor dels macs—, molses aturades i pedres fosques (com illes a la deriva) disposades de forma aleatòria. I la traça, gairebé imperceptible, del treball litúrgic del rasclet: solcs que són signes estesos damunt la (text)ura material del jardí i que han anat creant una escriptura immaterial. És, sens dubte, l’indret adequat per comprendre la naturalesa del silenci.

 

Angelus Silesius (tèoleg franciscà, poeta i metge: Breslau / Wroclau, 1624 -1677) és “el poeta de l’inefable”, un potent exemple de la millor poesia mística. A El pelegrí querubínic, format per sis llibres que totalitzen 1674 dístics alexandrins, constitueix una eficaç manera de formar contraposicions epigramàtiques per expressar l’experiència inefable que es produeix en el trobament de l’Infinit i el finit, de Déu i de l’home. Són uns poemes breus: una mena de llampecs que enlluernen i trasbalsen, una teologia apofàtica que remet al Pseudo-Dionís i a Eckhart. Pel subtil joc de contradiccions que incorporen (afirmació i negació, etc.) poden recordar el koan budista.

Home, si vols expressar l’ésser de l’eternitat,

de primer t’has de privar de tota paraula.

 

Creus, oh pobre home, que la cridòria de la teva boca

pot ser la lloança adequada a la divinitat silenciosa?

 

El món no et posseeix pas. Tu mateix ets el món

que, en tu mateix, et manté presoner tan durament.

 

Déu és un esclat brillant i també un no-res fosc

que cap creatura no pot contemplar amb la seva llum.

 

Què és l’eternitat? No és ni això ni allò,

ni l’ara, ni jo, ni no-res. És no sé què.

 

Vés-hi, crida l’estel del matí. Perquè quan comença el dia,

aleshores hom veu clarament allò que és bell i allò que no ho és.

 

La divinitat és una deu: tot escola d’ella,

i de nou tot hi retorna. Per això és també un mar.

 

Déu sempre és tan present que la cridòria

de la teva veu no el pot expressar.

Per això, l’adoraràs millor en silenci.

 

Amic, ja basta! Si encara vols llegir més,

vés i esdevé tu mateix l’escrit i l’essència.

 

La impossibilitat metafísica de traslladar al llenguatge allò que és inexplicable Borges ho va explicar així a un professor universitari que li preguntava sobre la qüestió: «En mi vida he tenido dos experiencias místicas, y no puedo decirlas porque lo que me sucedió no es para ser puesto en palabras (…) Fue asombroso, deslumbrante. Me sentí avasallado, atónito. Tuve la sensación de vivir no en el tiempo sino fuera del tiempo. (…) Escribí poemas sobre ello, pero son poemas normales y no pueden decir la experiencia. No puedo decírsela a usted [Willis Barnstone], ya que ni siquiera puedo repertírmela a mi mismo, pero tuve esa experiencia, y la tuve dos veces, y acaso me sea otorgado volverla a tener antes de morir.»

Les dues experiències van ser hiperbòlicament escrites per Borges. La primera és la narració El Aleph. Quan l’escriptor es troba davant d’aquella diminuta «esfera tornasolada, de casi intolerable fulgor, (…) uno de los puntos del espacio que contiene todos los puntos (..) en que cada cosa era infinitas cosas, donde reside la totalidad de los eventos del pasado, del presente y del futuro en una unidad de espacio y tiempo, (…) porque yo claramente la veía desde todos los puntos del universo» (llarga relació borgiana) (…) al final de la qual, Borges abandona, transmutat, el soterrani on ha tingut la visió i reconeix la impossibilitat de relatar allò que hi ha vist: «¿Cómo transmitir a los otros el infinito Aleph, que mi temerosa memoria apenas abarca?». Només se sent capaç de «balbucear: formidable» quan és interrogat sobre l’experiència viscuda.

L’altre experiència va explicar-la al poema Mateo xxv, 30, del llibre El otro, el mismo.

És el silenci de l’inefable.

 

 

El silenci existencial

 

També hem de referir-nos al silenci existencial –territori de reflexió metafísica i vital.

És el silenci enfront els interrogants de la vida, el sofriment, enfront l’amor i el desamor, enfront el goig, la solitud, el dolor, la mort. Enfront de la impotència per trobar un sentit a l’existència. Silenci com a revelació d’una experiència impronunciable.

La vida, l’inexplicable misteri, transita per un territori on només el silenci és resposta. «Le monde muet est nôtre seule patrie», va escriure Francis Ponge a Le grand recueil.

 

Eugenio Montale, en el seu poema “Les llimones”, parla de silencis com a possibles camins a recórrer per trobar la veritat: és el silenci, convertit en un nou fil d’Ariadna, recurs indispensable per aconseguir el centre del laberint de la pròpia vida. Montale evoca els paisatges humils, els passejos estiuencs per l’horta, entre canyars i xiscladissa d’ocells que s’afonen en l’atzur; evoca una llum que va tornant-se avara a mesura que venç la tarda; evoca, en fi, el món perdut dels jocs infantils al camp. De lluny li arriba la sentor dels daurats fruits, el perfum secret d’una forma de vida que troba el seu goig en aquestes vivències i que són el màxim exponent de la seva riquesa (versió de Quim Curbet):

Les llimones

Escolta’m, els poetes distingits

només es mouen entre plantes

de noms insòlits: boix, olivereta o acant.

A mi m’agraden els camins que duen cap a herbosos

marges on hi ha basses

mig seques on els nois hi agafen

alguna anguila menuda:

els corriols que voregen les fondalades,

baixen entre els canyissars

i porten cap els horts, entre els llimoners.

Millor si la gatzara dels ocells

s’extingeix engolida pel frmament:

més clarament se sent el xiuxiueig

de branques afables en l’aire que gairebé immòbil,

i els sentits d’aquesta olor

que no es pot separar de terra

i plou al pit una dolcesa inquieta.

Aquí de les divertides passions

miraculosament calla la guerra,

aquí ens toca també als pobres una part de riquesa

i és l’olor de les llimones.

Veu, en aquests silencis en què les coses

s’abandonen i semblen properes

per trair el seu últim secret,

de vegades s’espera

per descobrir un error de la naturalesa,

el punt mort del món, la baula que falta,

el fl que descabdellant-lo fnalment ens posa

enmig d’una veritat.

La mirada furga al voltant,

la ment indaga accepta dissensions

en l’aroma que s’estén

quan el dia més s’esmorteeix.

Són els silencis en què es veu

en cada ombra humana que s’allunya

alguna pertorbada Divinitat.

Però falta la il·lusió i el temps ens torna

a les ciutats remoroses on el cel es mostra

només en retalls, a dalt, entre les motllures.

La pluja amara la terra, des d’aleshores; s’espesseeix

el tedi de l’hivern a les cases,

la llum es fa avara – amarga l’ànima.

Quan un dia des d’una porta mal tancada

entre els arbres d’un pati

ens mostren el groc de les llimones;

i el gel del cor es desfà,

i al pit ens trepitgen

les seves cançons

les trompetes d’or de l’alegria.

La callada imatge interioritzada de les llimones (“les trompetes d’or de la solaritat —> l’esplendor radiant), serà l’única esperança de supervivència.

 

Vicente Aleixandre, en el poema “El moribundo” —dedicat a Alfons Costafreda—, del llibre Nacimiento último(1953), descriu el trànsit darrer de la vida, aquell en els quals el moribund és a punt de perdre la lucidesa i tot esdevé (suposat) llenguatge inconnex: pur balbuceig: prefiguració del llenguatge/silenci de la mort:

 

PALABRAS

Él decía palabras.

Quiero decir palabras, todavía palabras.
Esperanza. El Amor. La Tristeza. Los Ojos.

Y decía palabras,
mientras su mano ligeramente débil sobre el lienzo aún vivía.
Palabras que fueron alegres, que fueron tristes, que fueron soberanas.
Decía moviendo los labios, quería decir el signo aquel;
el olvidado, ese que saben decir mejor dos labios,
no, dos bocas que fundidas en soledad pronuncian.

Decía apenas un signo leve como un suspiro, decía un aliento,
una burbuja; decía un gemido y enmudecían los labios,
mientras las letras teñidas de un carmín en su boca
destellaban muy débiles, hasta que al fin cesaban.

Entonces alguien, no sé, alguien no humano,
alguien puso unos labios en los suyos.
Y alzó una boca donde solo quedó el calor prestado,
las letras tristes de un beso nunca dicho.

Miró, miró por último y quiso hablar.

Unas borrosas letras sobre sus labios aparecieron.

Amor. Sí, amé. He amado. Amé, amé mucho.

Alzó su mano débil, su mano sagaz, y un pájaro

voló súbito en la alcoba. Amé mucho, el aliento aún decía.

Por la ventana negra de la noche las luces daban su claridad

sobre una boca, que no bebía ya de un sentido agotado.

Abrió los ojos. Llevó su mano al pecho y dijo:

Oídme.

Nadie oyó nada. Una sonrisa oscura veladamente puso su dulce máscara

sobre el rostro, borrándolo.

Un soplo sonó. Oídme. Todos, todos pusieron su delicado oído.

Oídme. Y se oyó puro, cristalino, el silencio.

 

El silenci de l’home, el silenci últim. El de la mort.
Tot sembla, aleshores, retornar a l’ordre primigeni, a l’ordre del silenci.
Al no-res.

 

Philippe Jaccottet, en un breu poema de Lliçons, la primera part del llibre A la llum de l’hivern, on recorda amb dolor els morts de familiars i d’amics que a al llarg de 1966 li van sobrevenir. La insuportable aflicció —el dol— només és compensat per un silenci radical:

 

Ni un buf més.

 

Com quan el vent del matí

ha passat comptes

de la darrera espelma.

 

Ens habita un silenci tan profund

que podríem sentir

un cometa creuar vers la nit

de les filles de les nostres filles.

 

 

Per acabar, els llegiré un text Escrit a la manera i en homenatge a Gabriel Vinyals poeta (gairebé secret) que se’n va anar.

En aquest text crec que hi ha rastres d’algunes de les coses que hem parlat fins ara.

 

Com si Gabriel Vinyals l’hagués fet seu, de manera absoluta, aquest savi proverbi caldeu: «No tractis d’inscriure res en l’eternitat: car ara ja has entès que aquesta eternitat no et sobreviurà ni un instant»,—en el seu tractar de no inscriure res, de no ser sobreviscut en res ni en-lloc—, el lent pas dels astres inscriví en l’eternitat aquest darrer gest vinyalenc: No ser més que un caminant silent, un pelegrí foraviat sobre la terra.

 

Pelegrí, però, dels mots, de la presència pura, dels mots que només poden dir —en silenci—, el silenci.

 

Deixar que el silenci parli

amb tu

en tu

per tu.

 

Ser el lent, precís, cal·lígraf del silenci.

Evocar, tot just, allò que hi ha més enllà dels mots.

 

Els poemes que Gabriel Vinyals s’escriuen mentre / quan els llegim.

 

La llum dels segles d’ara mateix.

 

Els signes inscrits en la pedra enllà del desert.

El gest que roman sota la llum dels segles.

El silenci antic on habitar el temps aturat.

 

Aquest silenci de tonalitats adequades.

 

El pelegrí no sap, però la seva petja resta en el camí, en els hostals on ha fet sojorn, en aquells rodamons amb qui ha compartit el pa i les paraules, en tots aquells per a qui ha plantat tenda o ha bastit una cabana de llum.

 

El pelegrí no sap, potser — però el temps i el món saben. I callen.

 

Vinyals habitava en el núvol que sura enllà de l’atzur, en la fulla d’auró que el riu arrossega, en l’interstici d’una balma esberlada.

 

Només somiava paisatges interiors: on ser, on poder ser. Un lloc on habitar les paraules, on habitar en el silenci.

 

Moltes gràcies.

Antoni Clapés

TORNAR