Testimoni i transmissió

Notes per a la presentació de Bucarest, la memòria perduda, d’Albert Solé dins el Seminari «Testimoni i Transmissió», celebrat a Farrera

 Abans de començar, vull identificar-me davant vostès com a poeta en llengua catalana i editor (de poesia).

Això vol dir que, com a poeta, escric (transmeto, per tant) una visió interior del món, unes experiències existencials que reprodueixo a través d’un llenguatge que tracta de dir aquestes experiències –sent, ell mateix, pura experiència– d’una manera altra, que pretén esmicolar la lògica de la raó; atès que la poesia de la contemporaneïtat és la dimensió darrera per a totes aquelles coses que no poden ser dites altrament: una activitat que tracta de sotjar l’espai d’allò indicible tot transitant per les esquerdes del llenguatge. I interpretant la realitat, car la poesia sempre és interpretació i interpel·lació. (Aquesta dificultat de dir de la poesia, a parer meu, s’emparenta amb la dificultat de parlar de la Shoah, per exemple. La sentència d’Adorno penso que cal entendre-la en el sentit d’un “prou de poesia com la d’abans d’Auschwitz!”.)

Com a editor, col·laboro clarament a transmetre el testimoni de l’altre: en sóc corretja de transmissió; en faig part, d’aquest testimoni, en la mesura que assumeixo allò que s’ha dit –i com s’ha dit– en els papers que faig córrer.

Aquestes activitats les visc a través d’una llengua minoritària i minoritzada. (Segurament a la majoria de vostès, que vénen de països on la qüestió de la llengua no presenta gaire conflicte –o el conflicte ja ha estat eliminat fa anys–, els pot semblar que això que dic és un aspecte menor… però no, es tracta d’una qüestió capital: en el cas dels catalans el vehicle que transmet –la llengua– és un automòbil que no té peces de recanvi i, amb cada avaria, s’escurça la seva capacitat per poder anar més enllà en el seu viatge.)

Finalment, haig de dir que com a ciutadà europeu d’aquest inici de segle visc amb perplexitat i dubte constant el meu temps. Em costa d’entendre allò que s’esdevé, car temo que llegeixo el món a través d’unes informacions sempre molt interessades. Com Rilke, diria que no em trobo «gaire segur a casa, al món / interpretat».

També vull fer notar la dificultat que hi ha en tot testimoniatge.  L’opacitat de la memòria: no ens és possible parlar d’una manera directa d’allò que ens resulta dolorós de recordar –i que, per tant, voldríem oblidar. Celan ho va saber expressar molt bé: «no hi ha mots per expressar allò que es va esdevenir».

Als meus pares (i crec que podria dir “els nostres pares” tot referint-me a la generació de la postguerra) els costava molt de parlar d’abans, de temes punyents com la història del republicanisme, del separatisme català, de la Guerra Civil: volíem saber però mai no ens van parlar d’una manera directa. I quan eren interpel·lats, fugien d’estudi o esgrimien una desmemòria absolutament sospitosa. (Segons tinc entès, a molts francesos també els costa de parlar de l’ocupació nazi i de la resistència.)

Per això és tan important que hi hagi qui tingui cura de fer-nos saber l’abans, just per comprendre l’ara, per saber què som i per què.

El testimoni i, sobretot, la transmissió d’aquest testimoni, ha de basar-se en la idea de veritat: altrament ens trobaríem davant d’una actitud tan cínica com la del capellà que, al final d’El procés, conversa amb Joseph K. i li aconsella que deixi de cercar la veritat atès que «no cal considerar les coses des del punt de vista de la veritat, sinó únicament des del de la necessitat».

Volia fer aquestes reflexions perquè coneguessin una mica qui els presentarà un testimoni que, per a mi, resulta d’un valor excepcionalment evocador “d’un temps i d’un país”: la pel·lícula Bucarest, la memòria perduda, d’Albert Solé. Aquest cineasta català, nascut a l’exili, és fill de Jordi Solé i Tura (Mollet del Vallès, 1930 )[1], un dels polítics més significatius de la lluita antifranquista i de la Transició política que va tenir lloc a Espanya després de la mort del Dictador[2].

El film, com veuran tot seguit, és un doble recorregut per la memòria de l’exili: l’exili polític exterior (per terres franceses i romaneses) i interior del pare del realitzador –i en conseqüència de la família i de tants antifranquistes–, i el de la seva pròpia memòria, en patir Solé Tura un grau molt avançat de la malaltia de l’Alzheimer en el moment de la filmació [3]. Amb aquest film, Albert Solé, ell també, cerca la seva pròpia memòria a través de la del seu pare: es pregunta molts per què, llacunes de la seva vida que vol omplir amb una cerca incansable de les arrels personals i col·lectives. I així l’espectador recorre la Barcelona franquista, el París on tot era possible, la Romania pre i post Ceaucescu… els partits comunistes estalinistes i eurocomunistes, reviu el conflicte del PCE/PSUC amb Claudín i Semprún –molt més que un conflicte domèstic–, el retorn de la democràcia a Espanya… i també els conflictes sentimentals i familiars del protagonista.

Tot això, i molt més, és Bucarest: un testimoni fet des del rigor i l’objectivitat, però també des de la tendresa i la comprensió. Crec que és un document que mancava sobre la llarga nit de la Dictadura i l’aurora de la Transició. (Després les coses han anat com han anat.) Molts dels qui vam viure una part d’aquells temps que s’expliquen i molts d’altres que ho desconeixien ens hem sentit corpresos per aquest film generós i gens emfàtic.

Antoni Clapés

Farrera, 1 de juny de 2009

 

 

Nota posterior

Per raons de treball, vaig haver de deixar Farrera –el Seminari, doncs– després de la projecció del film. Un cop acabada aquesta, i abans que no abandonés el Centre d’Art, hi va haver dues intervencions molt crítiques (desmesuradament dures i que, n’estic segur, amagaven alguna intencionalitat covada abans del visionat del film) contra Bucarest. Des de l’ínfima qualitat cinematogràfica del document al narcisisme del director, passant per la poca representativitat del personatge (?) o, el pitjor, que la forma directa de referir-se als fets històrics no era l’adequada.

Com dic, vaig haver de marxar i no vaig tenir l’ocasió d’encetar en un debat serè i rigorós –cosa altament improbable atesos els no-arguments que havia escoltat– sobre el lema i tema del Seminari. Sé que, després, hi va haver molta controvèrsia, però jo no hi era i, doncs, no puc donar-ne cap testimoni.