Menú Cerrar

Alta Provença (1998-2004)

Alta Provença (1998-2004) – 1ª edició: Pagès editors. Col•lecció La Suda, núm. 90. Lleida: 2005.

 

la veritat sense casa

 

itinerari de la consciència – aquesta escriptura
dir la dificultat de ser – de l’ésser

escriure el conflicte d’escriure
bandejar tota temptació de mimesi

sol – el mot nu que diu el silenci

esmotxar poemes – a penes

deseixir-se – desaprendre
cercar l’essencial de l’essència

comprendre que la profunditat rau a la superfície
renunciar a la claredat per diàfan

no fer el poema perquè el poema ja és
no dir la llum perquè la llum existeixi

la immobilitat – per fer-ho tot

crear una llengua autònoma – intraduïble
cercar confluències – esquivar influències

la lentitud – la durada
la paraula – el buit

en el gran silenci del bosc – en la llum blanca de la pedra

 

V

El silenci abrusador de la paraula
i la callada ombra de l’absent:

llengües de foc, remoreig
de l’aire en l’aire.

S’esquinça
el vel del temps.

 

VI

Camí solitari d’espígols
i romanins marcits:

el mur atrapa el reflex
del silenci, l’heura evoca
la possibilitat del mot.

Glaçada
                 llum de lluna.

 

XXI

El poema t’habita
des de sempre.

L’escrius
el buides de paraules
per allotjar-hi el silenci.

 

XXIII

Que el poema sigui
com un revelar-te, com un llampec
que encega uns instants:
just
per percebre l’absent.

Foscor, immobilitat: futur anterior.

Res ja no serà com abans:
aquest imperceptible canvi.

Un foc interior t’abrusa:
l’afany d’esdevenir l’altre
de ser l’ altre.

 

XXIV

El liquen avança i envelleix
al mateix ritme que (s’)anorrea
la pissarra on habita.

Desolació.

 

XXV

Solitud, destret: signes
que la vida t’ofrena

tan sols

per saber que segueixes essent.

 

 

Obstinat dolor del record.
Viure sense passat ni futur.

Tot just sabent que ets
el somni d’un déu
                                    despietat.

El viager no sap

 

Dir anorrea el poema.

Lenta ferida de la llengua.

 

Newgrange

signes pedra diuen
el més enllà sense dir-lo

el túmul cela un raig de llum
que un cop a l’any

per uns instants
fa visible l’interior

les ànimes que habiten
la memòria dels (a)déus

només la cambra de la mort
ot hostatjar la llum

només la llum pot dir el món
perfer-lo cada dia

com un afany extrem:
inexpressable

 

TORNAR

Deja una respuesta

Antoni Clapés