‘
La casa on habites, on ets ara, per un temps limitat.
La casa que t’acull i que no és pas casa teva: tu no tens, no pots tenir, un indret on habitar, llevat d’aquesta escriptura, del teu pensament, que progressa a mesura que l’escrius, que el descrius.
La casa que veus de lluny, com alguna cosa fora de tu. Res no posseixes, tractes de no ser posseït.
Habites aquest món —el teu món— talment com si fóssis un estrany: tot en ell t’apar llunyà, aliè, distant.
Sents però no escoltes, mires i no veus, parles sense dir. Vius: no ets.
La teva vida ja no és sinó el miratge d’una quimera.
Pura escriptura.
Una escriptura per on creus avançar en el coneixement, endinsant-te per camins poc fressats, sense adonar-te que ets a frec del no-coneixement.
Una escriptura amb la qual proves, inútilment, de termenar el món.
‘
Elimines tot allò aparent: cerques l’essencial.
Voreges el límit.
No t’adones prou del goig de sentir-te vora els déus: saber que no pots dir perquè habites l’inefable, saber que no pots fer perquè no hi ha res a fer.
(Només aquesta feble veu que, per ara, tan sols pot ser dita i escoltada en (el) silenci.)
‘
Observa, medita abans de fer.
No pas sobre l’acció sinó sobre l’essència mateixa de l’escriptura.
Calla —palpa el silenci— per dir.
De la branca aprens la serenor.
Fins que tu mateix ets (la) branca.
‘
Ets aquell que pensa o ets aquell que camina?
Qui pensa el teu pensament?
Qui camina el teu camí?
‘
No parlis del visible i de l’invisible,
de la llum que recrea cada dia el món,
de l’or de les roselles
de la sang del bladar.
Mostra anvers i revers
amb un sol mot:
l’opacitat del dir.
Atura el poema,
aquesta escriptura
no escrita.
‘
El traç aparenta flotar,
travessar la transparent
llum del món: t’il•lumina.
Prova d’interpretar
el sentit d’aquesta cal•ligrafia,
el seu dir. No usis però
ni la ment ni el cor ni
—menys encara— els sentits:
el traç és més enllà de tota comprensió.
Buida’t del tot, de tot,
per entendre els grafismes
que el gest va dibuixant
damunt la seda de la teva pell.
Fes el camí caminant-lo.
Com la vida.
Com la mort.
‘
De sobte, un mot es diposita damunt del poema —inexistent encara— com un ocell que atura en la branca el fatigat vol.
Cada mot esdevé pedra que s’apregona en la superfície plana i llisa i insondable del temps.
Dóna nom a una forma. En invocar-la, la recrea: ocell laberint foc pluja.
Pedra de silenci.
‘
Després de la pluja
cap raó, cap acció.
Només el traç efímer
d’una escriptura
que imita el silenci.
‘
Com or que es vessa, la llum
transporta l’aire desert
de l’ocàs, pols de records. Escoltes
els silencis de Webern, la pura veu
de l’absent. Amb llapis de fina
punta vols retenir aquest ara
que et sembla etern, tractes
d’habitar indrets que els mots
ja han abandonat.
I en no voler seguir cap camí
en vas fressant un de nou.
‘
El temps s’atura en una branca
daurada: el sol minvant
incendia la tarda.
Per què, aquest silenci?
Per què, aquest desassossec?
Paraula pensant, llum interior.
Poema.
‘
Escrius (el poema), vius.
Tractes d’endevinar el teu rostre
reflectit en el brocal d’aquest pou sec.
Recolzes el cap en una pedra
molsosa, et refugies en l’hospitalitat
antiga del silenci. Calles.
Ja no et proposes res més.
‘
T’has atançat a l’àmbit del silenci i t’has compromès a no parlar-ne més:
la radicalitat d’una experiència límit.
Mai cap paraula no t’havia colpit així.
‘
Despulla’t: despert comprendràs
la llum, l’abstracte, aquesta
escriptura —pa de gana—,
l’extrem saber.
Llavors que el no-res
encara és el nom del no-res.
‘
aquest silenci
que ja ni és paraula
aquest poema
que és un no dir
aquest ni no-res
‘
si el vent ni el vent no trasllada
si tot és ben res
si el mínim comença a ser excés
‘