L’arquitectura de la llum – Els llibres del Segle. Sèrie Culip. Girona: 2012.
Les ulleres de Parmènides
(a Ramón Andrés)El paisatge es difumina en una llunyania clarosa, rere les muntanyes blaves del fons.
Per arribar-hi –diuen– cal ascendir quatre-cents noranta graons esculpits en temps pretèrits: ferida oberta que perdura en el granit, com un clam expiatori.
Acarat a aquesta llunyania, esguardes el camí dreturer que sembla menar al cim. Saps que és el ver itinerari, però no l’únic, i notes el batec del cor davant el parany dels sentits, davant d’un jo que s’extingeix a cada canvi perquè frisa per desvelar el fons dels enigmes, per abandonar les ruïnes de tanta certesa.
Ser i pensar –diuen– són u, i són tot. I són res.
Looren
En el no-record perdura el record,
com el bosc perviu en la fusta apilada
el prat en l’olor de fenc acabat de segar
i el llac en la boira que trem a la seva superfície.
Rere la vellesa s’amaga el retrat de la joventut
igual que un mot oculta el sentit d’un altre mot.
La resplendor de l’horitzó descriu en el bosc
el poema. Clarobscur entre allò dit i allò no dit.
Cadascú somia els seus somnis, però la nostra
vida potser és tan sols el somni que algú somia.
La Tour
No és pas de fora que prové la llum
que vol guarir-te les ferides de la raó.
Esguarda el mirall en tu:
com la tenebra de la claror
travessa en silenci
aquest no res
que mires i et mira.
La casa de la llum
I
camines a les palpentes — pel marge
travesses alzinars garrigues maresmes bladars
una avinguda d’oms — un camí d’aire
les fosques aigües de la memòria
un silenci enfollit
enllà de l’itinerari albires una clariana lluminosa — la casa de la llum
creus haver arribat a l’indret d’on vas partir
i com més t’hi atanses més sembla allunyar-se’t
II
primera hora — primera llum
l’aire instal·la llunyanies
absents presències — l’avara raça profetal — murs de silenci
el deliri del tremolor
un fremir ressona en el cau dels escurçons
III
habitar just a la llinda de la paraula
allí on la llum
és invisible i tot esdevé visible
XXIII
núvols lents allunyant-se
com les terres i vil·les en salpar
el crit assassí de les gavines — l’asmàtica respiració de la mar
batec d’ales fosques — aplaudiments per al teu final
la darrera de les metàfores