Menú Cerrar

L’arquitectura de la llum (2009-2011)

 

L’arquitectura de la llum – Els llibres del Segle. Sèrie Culip. Girona: 2012.

Les ulleres de Parmènides

                                                                       (a Ramón Andrés)

El paisatge es difumina en una llunyania clarosa, rere les muntanyes blaves del fons.

Per arribar-hi –diuen– cal ascendir quatre-cents noranta graons esculpits en temps pretèrits: ferida oberta que perdura en el granit, com un clam expiatori.

Acarat a aquesta llunyania, esguardes el camí dreturer que sembla menar al cim. Saps que és el ver itinerari, però no l’únic, i notes el batec del cor davant el parany dels sentits, davant d’un jo que s’extingeix a cada canvi perquè frisa per desvelar el fons dels enigmes, per abandonar les ruïnes de tanta certesa.

Ser i pensar –diuen– són u, i són tot. I són res.

 

Looren

En el no-record perdura el record,
com el bosc perviu en la fusta apilada

el prat en l’olor de fenc acabat de segar
i el llac en la boira que trem a la seva superfície.

Rere la vellesa s’amaga el retrat de la joventut
igual que un mot oculta el sentit d’un altre mot.

La resplendor de l’horitzó descriu en el bosc
el poema. Clarobscur entre allò dit i allò no dit.

Cadascú somia els seus somnis, però la nostra
vida potser és tan sols el somni que algú somia.

 

La Tour 

No és pas de fora que prové la llum
que vol guarir-te les ferides de la raó.

Esguarda el mirall en tu:
com la tenebra de la claror

travessa en silenci
            aquest no res
                        que mires i et mira.

 

La casa de la llum

I 

camines a les palpentes   —   pel marge
travesses alzinars garrigues maresmes bladars
una avinguda d’oms   —   un camí d’aire
             les fosques aigües de la memòria
                                            un silenci enfollit

enllà de l’itinerari albires una clariana lluminosa   —   la casa de la llum 

creus haver arribat a l’indret d’on vas partir

                                            i com més t’hi atanses més sembla allunyar-se’t

II

primera hora   —   primera llum
              l’aire instal·la llunyanies
absents presències   —   l’avara raça profetal   —   murs de silenci

            el deliri del tremolor

un fremir ressona en el cau dels escurçons

III

       habitar just a la llinda de la paraula

                           allí on la llum

és invisible                                 i tot esdevé visible

 

XXIII 

núvols lents allunyant-se
                             com les terres i vil·les en salpar

el crit assassí de les gavines   —   l’asmàtica respiració de la mar

batec d’ales fosques   —   aplaudiments per al teu final

                              la darrera de les metàfores

 

 

TORNAR

Deja una respuesta

Antoni Clapés