Crepuscle de mots (1982-1985) – Premi Joan Alcover de Poesia 1988. 1ª edició: Columna: Barcelona, 1989
Flor blava
Aquell afany per les músiques
galants, pels textos, pel saber,
per un món que tot just existeix
més enllà de l’aparent;
el plaer de sentir-se acollit,
estimat: vet aquí la fortuna
que cal anar congriant.
No la malbaratis, doncs, per res,
ni et privis gens de nostàlgies
pretèrites.
Ara que et saps
a l’edat d’or.
Festa
Prepara la festa amb cura: el domàs
carmesí al balcó, la sàvia filigrana
a la cuina, tot un seguit d’atencions
per als hostes: res d’això no oblidis.
Lleva’t tard, amb els ulls enrogits
encara pel vi d’anit. Sigues fidel
a la festa, no te’n privis gens,
car saps bé prou que vindrà el temps
de les músiques melangioses, i ara
convé que et sentis com una deessa
per unes hores.
Solitud
Ni en la solitud, no creguis mai
que estàs sol del tot: t’acompanyen,
com ombres pressentides, mots, imatges,
records; potser un tendre somrís.
Però és també llavors quan t’adones
que se’t va desfent la vida als dits
(car viure pot fer tant de mal!…),
i truques a una porta, i a una altra
i a una altra, i totes són closes
per a tu, llevat la de la mort.
Balada
A la riba del Shannon, a la fronda de bedolls i de roures,
damunt l’herba encara humida, escolto una bella balada gaèlica
que parla d’amors perduts, d’afanys pretèrits (que són un mateix afany),
del goig de cantar amb l’altre, de ser l’altre.
El sol es pon rere l’arbreda: tanco els ulls i deixo
que el pensament fugi, com l’aigua que flueix sota el pont.
A la riba del Shannon enterro el meu nom i un desig.
Crepuscle de mots
Breu és l’obra, com breu
és el temps: alè que transita
pels passadissos de la memòria
deixant enrere el lleu perfum
—insinuat, a penes— de les hores
habitades.
A poc a poc
es decandeix la llum daurada
d’aquest crepuscle de mots
—refugi de silencis, o de solituds—,
mentre rescric, encara, el poema,
velant tot vestigi de viatges,
jardins, fulls de calendari.
Poeta
s’acull al silenci del text mots que ordena amb cura
sota la llum crepuscular com passos suspesos en bladar lleu
reflexiona a propòsit de la calcinada matèria de l’ésser
efímera ombra que viatja per temples deshabitats
en el desert dels dies fins a l’oblit