Trànsit (1986-1988) – 1ª edició: Col. Poesia, núm. 10. Edicions Alfons el Magnànim – IVEI: València, 1992
Foc, desert
Damunt l’arena del desert
cremen els dies, ancorats
en cada duna com un antic
parlar, com un miratge
del temps que fuig. Revénen
amors, vesprades de goig,
una corrua de sons, al fogall
encès del record.
Giorgione
Amb mà tremolosa es palpa
el gris que li aflora a les temples:
li costa de reconèixer-se
en aquell rostre macilent
–amb bosses sota els ulls
i l’esguard com aturat
en dies pretèrits–
que el mirall duplica, incansable.
Els records, tot de sobte, ressonen
com passos irregulars en una nau buida.
Un desig antic li revé. Un arbre
sembla néixer-li a dins,
i sent estendre el seu poderós brancam
més enllà d’ell mateix:
cossos, pells joves, llavis…
Engrunes d’amor
que els ocells del temps
picotegen.
Gobi
La llum colpeja de biaix les dunes. Tot és silent, res no varia; ni tan sols el temps, aturat en l’instant present. Arbres, pedres, caravanes d’homes, esdevenen ombres d’ombres, cossos deshabitats que jeuen per l´arenal. De tant en tant bufa un vent xafogós que s’endú serrells de pols d’aquí cap enllà. Res més. Un riu, com embriac, serpenteja sense anar enlloc: potser no tenen ni principi ni fi, les seves aigües podrides.
Vagarejo pel desert. Viatjo cap a mi mateix.
Pont de Tànger
El vent del desert tot s’ho endú: murades, mots, miratges. El vent mateix.
Tan sols la sorra viatgera roman.
Del discurs
Rere la boira, al port, udolen
sirenes, emergeixen ciutats
imaginàries, poemes als quals
algú oblidà posar-hi mots.
(Escriure és viure, confegir
un llenguatge on habitar.)