Un dia vas dir: semblava la presència d’una absència
(o, potser, semblava l’absència mateixa de l’absència).
Res no mancava sota aquell cel figurat.
També vas dir: només la ficció és real,
només allò que invento existeix
—i la resta no és ni literatura—.
Un altre dia vas aplegar paraules. Paraules
que havien caigut del silenci
com cendra escampada per un vol d’ocells.
Testament o herència, aquell llibre començà
a inscriure’s en les blanques estances
de la memòria, mentre un bisturí de llum
fendia una a una les imatges: en el teu cor
va començar a habitar-hi, potser
per sempre més, un tigre d’ulls de foc.
Era la llum, era la forma d’una llum
interior, una remor com un tel
que recobria el silenci i les paraules.
Era un (àmbit) desert
esquinçat en infinits fragments sígnics.
Era el temps que tornava, fulgor del llamp
en el no-res, en el llamp mateix.
Era el poema, era el poeta del poeta.
Era la poesia habitada.
Al migdia, el sol habitava en les ginesteres,
la llum en les tiges del fenàs, el silenci en el vent.
El ritme de la natura era una pinzellada única:
gest espontani, sense retocs. Essencial.
Lent aproximar-se al desert, lent apropiar-se del desert. Tagrera.
Espai que no habita cap paraula, cap pensament. Potser ni la memòria.
Tan sols la plenitud del silenci, la veu mateixa del silenci.
[a L. C., in memoriam]
Finalment, un dia vaig aconseguir
franquejar la porta
d’aquell jardí on habitaven les paraules
que tu m’havies confiat.
Cap so no fendeix la feble llum
d’aquest matí, al bosc.
Aurons mostren tota la nuesa de l’hivern.
Tristor.