Sobre Escrit en Fulles de te. Marià Manent
Escrit en fulles de te
Antoni Clapés ha publicat a Les edicions dels dies un aplec de reflexions, observacions, consells, meditacions íntimes. Ens diu: “Em sento adelerat, enfebrit per escriure: és ben cert que el conreu del text és la meva gran passió”. En gran part, aquest llibre és, doncs, un elogi de la paraula, però és també un cant vitalista. En el pròleg, Ràfols Casamada fa notar la relació que Clapés estableix entre l’escriptura i la vida. Potser, en alguns moments, s’ha sentit temptat per una mena de fixació en el pur llenguatge, per la irresistible fascinació del signe.
“Fer del llenguatge un joc –ens diu–, un artilugi que els altres no poden comprendre”. És el que va fer Stefan George en la seva adolescència quan inventà un idioma per a ell tot sol. Però la paraula humana no és res si no es fa instrument de comunicació i mirall de la realitat, de la vida i dels enigmes que la volten. Antoni Clapés es refereix sovint a aquests enigmes. Ens parla del dolor, de la indefensió humana davant l’inconegut. Es pregunta si la mort és “canvi d’itinerari o final de trajecte”. Però defineix el viure com un “risc que convé afrontar amb passió”. I confessa un deler d’immortalitat, que és, penso, la màxima expressió de vitalisme. Són textos reconfortants, si un els compara amb el desmenjament i el nihilisme que tenyeixen l’obra de certs autors contemporanis.
El prologuista observa també que trobem en el recull d’Antoni Clapés embrions de poema, impressions que podrien transformar-se fàcilment en poema. Ens sobta deliciosament, és ben cert, de llegir, entre altres reflexions, exploracions de la pròpia identitat i consells que l’autor sembla donar-se a si mateix, aquestes subtils pinzellades de poesia. Ens diu, per exemple: “La llum és feble, cendrosa. Plou calladament. Esguardo l’arbreda veïna, com grogueja”. A moments, la força de l’evocació arriba a trencar les cadències normals de la prosa, i descobrim en el text, ben marcades, certes unitats mètriques, com quan ens parla d’un sòrdid subsòl on envellim i escriu dos decasíl•labs seguits, que es clouen amb mig alexandrí (aquest conté una imatge de connotacions dalinianes): “on el ritme del temps romp tots els cànons: / hores sense segons, tictac asíncron, / rellotge reblanit”.
Hi ha, al final del recull, un altre passatge poètic, però aquesta vegada no es configura en vers. Evoca un dia gris d’hivern, amb els conreus nevats i tristos: “Ressonen passos pels viaranys de la memòria: temps d’enyor d’hores càlides. Qui, on, acollirà el meu desassossec? (un pardal tracta –inútilment– de beure al bassiol glaçat)”. El petit ocell, maldant per rompre la invencible capa cristal•lina, agafa aquí una qualitat de símbol dramàtic: connecta gairebé amb les angoixes de la condició humana enfrontada als seus enigmes.
Però el tema central del llibre és l’escriptura. A la coberta, el símbol que millor hauria escaigut a aquest recull és el que va descriure Virginia Woolf en un assaig que duu per títol La torre inclinada. És la figura d’un escriptor treballant a la taula del seu estudi. Les imatges proliferen: la ploma, el paper i fins la taula del que escriu es tornen símbols de la seva alta vocació. És el simple material que cal a la seva tasca,a penes canviant enllà de les èpoques i unint l’escriptor als escriptors del passat. L’assaig de Virginia Woolf, enllaçant idees i imatges, creix i es forma gairebé com un poema. Molts poetes solen fer diverses versions d’un mateix poema. Virginia Woolf preparava més d’un esborrany d’alguns dels seus assaigs. Solia dir que més difícil que escriure en vers és escriure en prosa.
MARIÀ MANENT
(publicat al diari Avui: 11/06/1986)