Incipit a «La lentitud, la durada»
Incipit a La lentitud, la durada
El lector que prengui el llibre, s’endinsarà tot seguit pel laberint d’enganxalls d’uns setanta llarga de poemes escrits entre 1982 i 2007 i que compendien nou dels llibres publicats durant aquests anys.
Fa part, doncs, d’un període, relativament extens, de la vida d’un poeta. Una vida que, des de sempre, ha tingut la pruïja d’estar del tot abocada a aquesta professió: no pas com a guanyapà, sinó com a refugi darrer i alè vital que empeny, jorn rere jorn, a continuar l’ofici de (sobre)viure, a prosseguir un itinerari contra corrent.
Cal dir que l’afany poètic havia començat devers 1964, amb textos avui introbables. Llavors, tot era un passar invisible fins que, per motius que no vénen al cas –però que tenen molta relació amb Marià Manent–, vaig comprendre que calia editar l’obra per orbar-ne el reclòs. Som a meitat dels vuitanta.
Ara ordeno el material triat en la mateixa seqüència en què va ser fet públic: una lectura “historicista” pot ser una bona manera d’endinsar-se en l’obra i il·luminar el lector sobre la poètica que hi batega. Afegiré que no sabria dir si aquests són “els millors” poemes, els “més significatius” o “els de més bon llegir”. (Vist des de dins, em penso que són els que representen d’una manera més intensa cada llibre. El lector jutjarà, si vol.)
Explicar el sentit de la pròpia poesia és, alhora, complex i senzill –potser inútil. Segurament la citació de Guilhem de Peitieu que encapçala el llibre i la de la primera epístola als Corintis que el clou atansin el lector al sentit pregon de la meva obra.
Miraré de ser succint: reproduiré el text «Sobre poesia i sobre la meva poesia», publicat a Els marges (2007).
Fer, bastir: la tasca del poeta. «Poèticament habita l’home» (Hölderlin).
Dir poesia per designar una activitat però no pas el material que resulta d’aquesta activitat.
La creació poètica prové del silenci interior del poeta —en concordança amb el gran silenci universal.
El poeta viu sempre instal·lat en el dubte i en la contradicció: per això (s’)interroga: no (es) respon. Crea, recrea. Teixeix i desteixeix tot cercant un dir diferent, un nou llenguatge on poder habitar —on l’altre hi és present tothora, perquè el jo a qui adreça les seves qüestions inclou el tu i el plural.
El poeta perfà i projecta, forma i transforma paisatges interiors que expressen el batec de la vida, l’alè de l’univers: no pas el so allí on es produeix, sinó el seu ressò en una altra banda.
El poema tracta d’il·luminar aquells indrets on el pensament no arriba.
El pensament para la casa on ha d’habitar el poema.
Una escriptura oposada a tota narrativitat, a tot discurs, a tot moralisme; alliberada de continguts pràctics. En la qual el fragment —breu, esquinçat, punyent— expressa un món interior desprès de tot tramat lògic, on hi discorre tan sols la intuïció alliberada. No pas exaltació, ans revelació.
La poesia com una forma d’interpretació –ininterpretable ella mateixa.
La poesia que es diu a si mateixa a través d’un llenguatge transgressor: l’intent –tot just l’intent– de dir l’indicible.
El poeta: aquell que pren risc. (El poema calla tota resposta.)
Fondre’s. Confondre’s amb el poema. Ser u, ser plural. (¿Com no evocar la performance avant-la-lettre de Wu Daozi: desaparèixer embolcallat dins la boira del paisatge just acabat de pintar?)
Atrapar l’instant, fendir la memòria, extreure una part de l’harmonia del món, de la natura.
Del buit del silenci —de la plenitud, doncs— en neix la creació: la paraula reinventada. Nous sentits per a un silenci que canvia de significació.
El silenci interpel·la la paraula: la posa en entredit, l’acula en el(s) límit(s). El silenci del poeta conté totes les paraules.
Esmotxar poemes: vet aquí la tasca del poeta.
Escriure: un dir que destil·la poesia i tensió teorètica. Una invitació a recórrer camins tot alterant rumbs per descobrir zones noves —desconegudes— d’un mateix.
Crear, crear-se (en) el buit. En el límit del buit.
En el límit del coneixement: allí on habita la raó paròdica.
Meditar, dubtar, iniciar el viatge. Retornar d’aquest viatge inacabable, inacabat: tractar de veure el món amb ulls diferents, amb una altra mirada. Esdevenir un altre. Un que vol conèixer perquè dubta —no pas un que sap.
El poema: l’exili de l’escriptura.
(Després de tantes paraules, però, on és la Paraula
I, també, el poema «La veritat sense casa», amb el qual s’inicia Alta Provença:
itinerari de la consciència – aquesta escriptura
dir la dificultat de ser – de l’ésser
escriure el conflicte d’escriure
bandejar tota temptació de mimesi
sol – el mot nu que invoca el silenci
esmotxar poemes – a penes
deseixir-se – desaprendre
cercar l’essencial de l’essència
renunciar a la claredat per ser diàfan
comprendre que la profunditat rau a la superfície
no fer el poema perquè el poema ja és
no dir la llum perquè la llum existeixi
la immobilitat – per fer-ho tot
crear una llengua autònoma – intraduïble
cercar confluències – esquivar influències
la lentitud – la durada
la paraula – el buit
en el gran silenci del bosc – en la llum blanca de la pedra.
De cor, l’agraïment a Xavier Garcia, capdansaire de les edicions poètiques de Ponent, per la confiança i la complicitat a l’hora de fer aquesta antologia.
Antoni Clapés – Barcelona, primavera de 2009