Notes per a una lectura a Montuïri
(a propòsit de La llum i el no-res)
El poeta escriu sempre la seva “vida interior”: J’ai toujours mis dans mes écrits toute ma vie et toute ma personne (Nietzsche / Char).
I encara: Poèticament habita l’home (Hölderlin).
1.- El silenci.
Després de la pluja
cap raó, cap acció.
Només el traç efímer
d’una escriptura
que imita el silenci
El silenci: allò no dit (encara), com una presència constant, interior.
Hi ha un silenci físic i un de metafísic –que, potser, són el mateix. Ambdós són indispensables per (sobre)viure.
Hi ha un silenci que procedeix d’un desacord amb el món. I un silenci que és l’expressió de la cerca d’allò que som.
Copsar, dir, el so i el ressò del silenci.
El silenci com a refús integral de les darreres restes de mímesi i de mite.
No pas un silenci finalista o explicatiu: el silere dels místics. L’abandonament del desig.
El silenci: no poder dir (l’inefable) o no poder dir altrament. Tot es divinitza amb el silenci (Kierkegaard).
2.- La llum.
Migdia ardent: flonges
campanades, pluja
de borrons d’acàcia.
Només la invisible llum
fa visible el món.
Fiat lux, i el món va ser fet.
La llum habita la tenebra: la tenebra il·lumina.
La llum com una forma de llenguatge: crea el món, cada dia. Destrueix tota ignorància.
La llum és, en els meus poemes: invisible / pura imatge d’un miratge / sense forma / sense llum / pensada / pensant / esbiaixada / l’arenal / la paraula / de por / poruga / malalta / morent /ocre ardent / l’enigma que diu l’encara / … la paraula del final de totes les paraules
3.- El no-res.
Despulla’t: despert comprendràs
la llum, l’abstracte, aquesta
escriptura —pa de gana—,
l’extrem saber.
Llavors que el no-res
encara és el nom del no-res.
El no-res mai no és res, de la mateixa manera que tampoc és alguna cosa en el sentit d’un objecte: és el propi ésser.
El no-res no és la no-existència, sinó l’existència (plena) en un estat que no té atributs: el lluminós no-res. La plenitud.
No és el nihilisme negatiu de la filosofia occidental (que seria el diagnòstic de la malaltia) sinó el present absolut amb tots els seus processos i contradiccions.
Es tracta d’entendre afirmativament el no-res.
4.- La poesia, l’escriptura.
Escolta el silenci de la lleu brisa
allí on el poema ha deixat els mots.
Escriure: una experiència unitiva (“mística”) de goig acomplert: el entender no entendiendo. La poesia fa callar la raó: és la veu mateixa del silenci. La música callada.
No pas la raó ans una intuïció: la raó poètica. La lògica pot ser una al·lucinació de la ment (Bergson).
Quina ha de ser la poesia de “després d’Auswitch”? Apofàtica, paradoxal, abstracta?
La fi de l’humanisme que representa el segle vint dóna lloc a l’abstracte (la realitat ja no té un sentit trascendent, clos, harmònic), al fragment (desvertebració del món: negació del discurs unitari).
Eliminar l’esclavatge de la representació. El poema ha d’usar la capacitat metafòrica del llenguatge enfront la seva facultat denotativa. Establir relacions no previstes entre els mots.
El poeta viu una experiència translingüística i tracta de dir-la a través del llenguatge. Per això ha de tornar a inventar un nou llenguatge: una nova manera de dir i de dir-se.
En aquest context, el silenci esdevé una de les idees programàtiques de la poesia moderna.
Montuïri, 10 de juliol de 2010