dades biogràfiquesbibliografiatextos críticstextos propis sobre poesiaselecció de poemes
conversa amb carles hac morvideotextos recitatscatàleg de cafè central
resum castellàfrancèsanglèscontacte
Llavors abandonaries Greifswald (1999-2001) – 1ª edició: Emboscall. Vic: 2001

Ryoanji

cap so cap acció
tan sols
la rosada caient
la molsa envaint la blanca grava

aquesta música

 

I

Davalles pels graons d’acer rovellat endurit pel salnitre, per la petja dels coetanis: aquest túnel que t’aboca indefugiblement al rocam on s’estavella la ressaca: l’abisme de la mar, de la mort. T’atures, de sobte, barrat el pas per l’estret marge que retalla els mots del filòsof: suspesos en l’aire, són frontera en la frontera, en el buit on mena el llenguatge.
En llegir-los, et sents reflectida, tu també, en aquells el nom dels quals és bandejat de la història perquè abominen tot protagonisme.
L’aigua, embravida rere el vidre, esdevé suport del text: n’altera el color, la densitat, la textura. És mirall que et dobla el rostre: protagonista, ara sí, d’una història plural.
Només pots parlar –penses– des del no-llenguatge: pregunta i resposta, alhora. Dubte, en qualsevol cas. Car saps prou bé que tan sols a partir de la impossibilitat de dir-ne absolutament res, es pot parlar de res. No-llenguatge: silenci.
Remuntes els graons d’acer rovellat, retornes a la claror brillant del dia, traspasses la frontera de la llum. Sotges la terra erma, polsegosa, de l’indret. Una gavina et passa a frec, en un vol que t’apar premonitori.

I és llavors que t’adones que aquest és –serà– un dia reeixit (“eine geglückten Tag”).

 

III

Damunt d’un fons oscil•lant, el vent genera repetides formes imaginàries: cicatrius que cap remei no aconsegueix cloure, inflors sangonoses com somnis retinguts.
Veus projectar-se una figura que s’atansa lenta, sense arribar mai: recorre l’invisible laberint que circumval•la les estances de l’ànima, del temps.
La nit arrossega paraules més enllà de l’horitzó del silenci: música del no, llum de tenebra, moviment de l’immòbil.
Detures la mirada en el sorramoll. Llegeixes no pas el text, ans (a) l’altra banda del text. Atures la via de la raó: transites pels límits. T’abismes al teu propi jo.

Tractes de descriure aquesta experiència del no-res.

Encara.

VI

Un nou clarejar em neix,
un nou poema.
Una nova llengua
amb la qual dir-te.

VIII

Llegir a l’atzar uns poemes
teus, a primera hora.
Tancar el llibre, els ulls.
Tornar a llegir els poemes,
ara tan sols amb la mirada del record.

Saber que, per avui,
ja no hi pot haver res més a fer.

XI

Hauria d’haver-me alçat per encendre
la làmpada, abans que la penombra
no envaís l’estança: se m’ha fet tard
tot llegint les elegies de Goethe,
el somni del pur anhel d’eternitat,
l’amor desbridat que revé cada vespre,
l’or dels dies retrobat a la fi d’estiu.
Per entre les escletxes de la persiana
percebo un paisatge poblat d’estàtues,
de galeries per on transita
l’esperit del temps.
Ara comprenc el marbre; reflexiono i comparo.

XV

El místic i el poeta són u:

aquell que somia els teus somnis
abans que tu no els somiïs,

aquell que té la mà que veu i guia,
l’ull que palpa i que coneix,

aquell que encén la llum
que ni mor ni neix: que és,

aquell que crea una nova llengua
amb la qual dir el no-res,

aquell que descriu un itinerari
del qual no en resta ni traç,

aquell que fa del silenci
un clam contra el callar.

XVIII

Llavors abandonaries Greifswald, a peu:
les torres de Sant Nicolau i de Sant Jaume
velades rere un tel blau, lent; el sol afeblit
de la Pomerània; la malalta llum del migdia
escampada pels prats acabats de segar;
l’olor de fenc; el polsós vent del Bàltic.
(Aquest paisatge interior que va ser pintat
només per a tu, la naturalesa –ara–
te’l tornaria, reproduït mentalment.)
Caminaries per l’estreta landa, lluny dels pobles,
evitaries massa contacte amb la gent. Ajagut
entre tofes de vinques eixides de la blanca arena,
repensaries una estrofa d’Scardanelli.

La lentitud, la durada. La cerca.
Habitaries la pau de la vida estesa.

Esperaries sense esperar res –o el no-res.

 

TORNAR